La Sargantana Bruna (Podarcis liolepis)

Quan la calor es comença a fer notar és sempre un bon moment per anar a observar rèptils, a poder ser en algun indret ben tranquil i assolellat.

En aquesta ocasió no vaig complicar-me gaire la vida i vaig optar per anar a veure uns rèptils per a tots ben coneguts, les sargantanes. Per poder observar-les amb deteniment vaig escollir un indret que compleix amb escreix els requeriments ecològics d'aquests animals; un mur de pedra seca encarat al sud, amb pedres on poder prendre el sol, escletxes i matolls on poder amagar-se ràpidament, i tot plegat ben a prop d'una font d'aliment constant com pot ser un petit canal per on s'evacua l'aigua sobrant del pantà que hi ha a una part de la roureda d'estudi d'aquest bloc.

Així doncs, aquesta entrada anirà dedicada a la Sargantana Bruna (Podarcis liolepis), una espècie que s'havia considerat durant molt de temps com una de les formes de la Sargantana Ibèrica (Podarcis hispanica) però que els estudis més recents consideren ja com una espècie diferenciada respecte a aquesta última. De fet, les anomenades Sargantanes Ibèriques són en realitat un conjunt d'espècies i subespècies estretament relacionades entre elles, el que en biologia s'anomenen formes monofilètiques, que integren un conjunt anomenat entitat parafilètica. Aquestes formes monofilètiques no són més que llinatges dins d'una mateixa espècie que amb el temps van evolucionant fins a esdevenir subespècies o espècies diferenciades però íntimament emparentades. Aquest és el cas doncs de la Sargantana Bruna, que és la que habita a la zona de Catalunya juntament amb altres espècies de sargantana que no formen part del grup de les anomenades Sargantanes Ibèriques. Ja veieu que, tot i ser uns animalons ben familiars per a la majoria de la gent, el món de les sargantanes és ben recomplicat.

Fotografia d'una Sargantana Bruna sortint d'una escletxa entre dues pedres per prendre el sol. Aquests animals són extraordinàriament àgils i poden grimpar i córrer amb molta facilitat:

Entrant ja en la descripció de l'animal, la Sargantana Bruna és una espècie de saure de petites dimensions que rarament arriba a mesurar més de 15 centímetres en total. Cal tenir en compte que el cos pròpiament dit acostuma a mesurar uns 6,5 centímetres com a màxim, de manera que la resta de la longitud de l'animal es correspon a la cua. El seu aspecte general és el d'una sargantana esvelta, amb el cos lleugerament aplanat i amb el cap clarament triangular en vista superior. El morro és apuntat però no arriba a ser punxegut, de manera que acaba en una forma roma característica que permet diferenciar aquesta sargantana respecte a altres formes de Sargantanes Ibèriques amb el cap molt més estret i allargat.

Si ens hi fixem amb detall veurem que anatòmicament la sargantana és un animal adaptat a moure's amb gran agilitat i velocitat, en bona mesura perquè la fugida és la seva defensa natural enfront als depredadors. El cos és afuat, aplanat a terra i lleugerament comprimit, les extremitats són fortes, estan ben formades i presenten els dits llargs i les ungles molt esmolades. Un fet distintiu de totes les espècies de lacèrtids, que és el grup de rèptils on es troben les sargantanes i els llangardaixos, és que presenten els dits de les potes posteriors totalment asimètrics i de longituds molt desiguals. Concretament, el quart dit és molt més llarg que els altres i tots ells es troben lleugerament corbats cap enrere, de manera que aquesta disposició permet a l'animal maximitzar la força de les potes sobre el terra i catapultar-lo cap endavant a gran velocitat quan es tracte d'arrencar a córrer. Les potes del darrere són les que donen l'impuls, les del davant són les que guien la trajectòria i la cua és la que ajuda a dirigir el cos durant la carrera.

Fotografia on es pot veure la diferència entre les potes del davant i les del darrere en un exemplar adult de Sargantana Bruna. A més, també es pot apreciar la disposició asimètrica i corba dels dits de les potes posteriors:

Tot i que en el moment d'arrencar a córrer les sargantanes poden assolir grans velocitats, en carrera aquestes decreixen dràsticament ja que aquests animals es cansen amb facilitat. No obstant aquestes adaptacions per córrer, també cal dir que, com la majoria de rèptils, el que més els agrada a les sargantanes és estar-se quietes prenent el sol. Aquesta activitat s'anomena termorregulació i és deguda a que els rèptils són animals de sang freda i, per tant, poiquiloterms, la qual cosa significa que la seva temperatura corporal depèn de la temperatura de l'ambient. Això implica que per estar plenament actives les sargantanes necessiten haver d'estar-se una estona al sol, fins a assolir una temperatura d'entre 32ºC i 34ºC aproximadament. Si no estan dins d'aquest rang de temperatura la seva activitat es minimitza ràpidament, són més lentes i, per tant, són més vulnerables enfront als depredadors i també menys eficients alhora de buscar menjar.

A continuació us mostro un petit vídeo on es veu una bonica femella de Sargantana Bruna sortint del seu cau per prendre el sol i termorregular-se:

Com tots els membres de l'ordre dels escatosos, les sargantanes presenten la pell del cos formada per infinitat de petites escames. En la Sargantana Bruna aquestes escames són petites, granulars i amb forma arrodonida. La coloració habitual d'aquesta espècie, com el seu nom indica, acostuma a ser marronosa, tot i que també hi ha exemplars amb tons rogencs i gris-verdosos; i amb un disseny variable de petites taques o línies poc definides i repartides desigualment pel dors i pels flancs. Una bona manera de distingir mascles i femelles és a partir del patró de les seves taques, les femelles acostumen a presentar ratlles o taques disposades longitudinalment, mentre que els mascles acostumen a presentar petites taquetes escampades arreu del cos i, especialment, als flancs. La coloració ventral, molt característica d'aquesta espècie, no presenta cap disseny i és sempre d'una tonalitat blanquinosa o grogosa. Una característica molt distintiva de la Sargantana Bruna és que té la gola pràcticament sense taques, amb un color clar uniforme.

Exemplar amb coloració de fons entre marronosa i verdosa, amb petites taques obscures repartides pel cos:

Detall de la gola de color clar i sense taques, característica típica de la Sargantana Bruna. Com sabeu no m'agrada haver d'agafar els animals que observo, però en alguns casos, com aquest, és imprescindible per poder-los identificar correctament:

Com a conseqüència del creixement constant del cos, i també degut al dessecament que implica la termorregulació, els rèptils han de mudar la pell periòdicament. A diferència del que passa amb les serps, que muden el seu vestit tot de cop deixant-lo enganxat a qualsevol lloc que hagin utilitzat per refregar-se, les sargantanes van mudant la pell a trossos, irregularment, i sovint elles mateixes se la van arrencant i cruspint a mesura que se'ls va desprenent.

A continuació us mostro un altre petit vídeo on es pot veure un exemplar jove amb la pell a mitja muda:

La dieta de les sargantanes es basa fonamentalment en petits invertebrats de tota mena, els quals capturen durant les rondes de caça que porten a terme en el seu territori. Així mateix, la Sargantana Bruna és una presa potencial per a moltíssims animals, des d'ocells fins a mamífers, passant també per altres rèptils i, fins i tot, per alguns insectes de mida grossa.

A la següent fotografia podem veure una sargantana prenent el sol en el seu territori de caça. Tot i que aquests animals no tenen un autèntic comportament territorial, sí que freqüenten amb assiduïtat uns mateixos indrets on buscar menjar, on refugiar-se i on termorregular-se, entorns que constitueixen els seus territoris:

A part de la velocitat, una altra estratègia de les sargantanes per escapar dels seus depredadors és el que es coneix com a autotomia caudal, que consisteix bàsicament en que, en veure's atrapades, les sargantanes poden desprendre's de la cua per tal d'evitar esser capturades. L'esquelet ossi d'aquests animals pateix una modificació a les vertebres de la cua que permeten desprendre-la per diferents plans de fractura, estrangular la ferida ràpidament i activar la regeneració de la part amputada. La cua seguirà en moviment una estona després d'haver-se desprès, per tal de cridar l'atenció al depredador i permetre a la sargantana escapar amb vida. La regeneració de la cua pot repetir-se unes quantes vegades al llarg de la vida de l'animal, segons sembla no un nombre infinit de cops, i sempre que creix una cua nova aquesta és visualment diferent en coloració i disseny respecte a la resta del cos.

A la següent fotografia podem veure un exemplar adult amb la cua originària, si ens hi fixem podem veure que es manté la coloració i el patró de les taques igual que a la resta del cos:

Per contra, a la següent fotografia podem veure un exemplar amb la cua tot just començada a regenerar. Aquesta nova cua tindrà una coloració més apagada que la resta del cos, i el patró de les taques també serà totalment diferent:

Un aspecte que hem de tenir en compte és que la cua regenerada no estarà composta per os, com la originària, sinó per una mena de cartílag que amb el temps s'anirà endurint fins a arribar a tenir una consistència pràcticament òssia. Encara que pugui semblar un fet trivial, les sargantanes que han perdut la cua tenen menys probabilitats de seguir amb vida que les que la mantenen tota, en primer lloc perquè perden una eina de supervivència enfront als depredadors, i en segon lloc perquè la cua els serveix com a reserva de greix i el fet de no tenir-la limita la seva capacitat de sobreviure en cas de maltempsades. Per altra banda, les sargantanes sense cua s'aparellen menys que les que no l'han perduda, ja que és un factor de selecció en el moment de l'aparellament, o sigui que també tendiran a tenir menys descendència i a ser menys competitives dins de la comunitat.

A la següent fotografia podem veure una Sargantana Bruna amb la cua totalment regenerada. Segurament aquest exemplar va perdre la cua quan encara era petit, ja que la nova cua ha pogut créixer-li molt. Si ens hi fixem podrem veure que la cua presenta una coloració més marronosa que no pas el cos, senyal que aquesta ha sigut regenerada: 

A la roureda d'estudi d'aquest bloc la Sargantana Bruna hi és un animal força abundant, com de fet ho és en general a qualsevol lloc on es donin les mínimes condicions per tal que aquest animal pugui viure-hi. En ecosistemes forestals la Sargantana Bruna acostuma a distribuir-se en indrets assolellats, com clarianes dins del bosc, vores de camins, marges i, també, construccions humanes de tota mena, de les quals aprofita els murs i parets per establir-hi els seus refugis.

En fi, ja veieu que les sargantanes són uns animals ben interessants, tot i que la quotidianitat a vegades faci que no els parem gaire atenció. Així doncs, si teniu la sort de trobar-vos amb la Sargantana Bruna us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!

La Cornella (Corvus corone)

Els boscos envoltats de camps i pastures acostumen a ser bons ecosistemes pels ocells, són indrets on hi ha menjar i refugi a prop, i això sempre es tradueix en diversitats elevades d'espècies d'aus. Si a aquest fet hi afegim que en el cas de la roureda d'estudi d'aquest bloc ens trobem en un bosc madur, amb arbres de grans dimensions, i amb abundància de prats i de conreus a la vora, el que tindrem és una comunitat ornitològica molt rica, que combinarà espècies forestals i espècies d'espais oberts.

Així doncs, no és estrany que en aquest bosc s'hi hagin identificat fins a la data més de 86 espècies diferents d'ocells, essent per tant el grup de vertebrats més nombrós que hi podem trobar. Tot i aquesta diversitat, haig de reconèixer que els ocells no són la meva especialitat, tot i que també m'agraden -tots els animals m'agraden, i les plantes també- i és per això que fins avui encara no havia fet cap entrada dedicada a una espècie d'au.

Però tot arriba i, quan vas al bosc, no saps mai ben del cert amb què et pots trobar... així va ser com, anant a fer un recompte de larves de Salamandra al torrent que travessa la roureda, vaig trobar-me amb una batussa considerable entre un grup de Cornelles (Corvus corone) i un Astor (Accipiter gentilis). A estones l'Astor perseguia a les Cornelles, segurament intentant-ne caçar alguna, a estones eren les Cornelles les que intentaven foragitar l'Astor, probablement per intentar allunyar-lo dels seus nius en aquesta època ja ben plens de polls. Sigui com sigui, i tot i detectar la meva presència, uns i altres no van deixar de perseguir-se enmig de l'espessor del bosc.

Els còrvids i els accipítrids no es porten gaire bé, i sempre acostumen a tenir problemes quan es troben vivint en un mateix bosc, com succeeix en aquest cas. Així doncs vaig abandonar el meu recompte de larves de Salamandra i vaig dedicar-me a seguir la batalla com vaig poder, amb el mòbil i els prismàtics, a veure si podia aconseguir observar i fotografiar algun dels animals.

L'Astor només vaig aconseguir veure'l en algun vol ras per sobre les copes dels arbres, suficient com per admirar la seva agilitat i rapidesa volant entre les branques. És realment un ocell audaç i valent, un caçador temerari com pocs quan es tracta de fer-se amb una presa.

Aquí podem veure l'Astor sobrevolant el seu territori de caça en l'única fotografia que vaig aconseguir fer-li:

Per contra les Cornelles sí que vaig aconseguir observar-les molt més de prop, i és per això que els dedico aquesta entrada. De fet, una de les Cornelles atacades per l'Astor es va fer mal i va anar a parar per terra, mig estabornida per l'envestida en ple vol que li havia propinat el rapinyaire. Vaig veure-la caure des d'un tros lluny, però no va ser fins al cap d'una estona que vaig aconseguir trobar-la, arraulida enmig d'un dels camins que travessen el bosc.

Com ja haureu pogut observar, la Cornella, també coneguda amb el nom de Cornella Negra, és un ocell de la família dels còrvids, molt similar al Corb (Corvus corax) pel que fa el plomatge i la figura en general, però de dimensions més petites que aquest. De fet, a part de per la mida, la Cornella només es distingeix del seu parent més gros pel bec, que és comparativament menys robust i llarg, per les ales, que són més arrodonides i curtes, per les potes, que presenten unes urpes molt menys fortes i, sobretot, per la cua, que en el Corb és llarga i amb forma de rombe mentre que en la Cornella és curta i amb forma més aviat quadrada.

Els còrvids són ocells passeriformes, de fet, són els membres més grossos del món dins d'aquest ordre, i es caracteritzen per tenir una dieta omnívora, una valència ecològica molt àmplia que es tradueix en una gran adaptabilitat a qualsevol tipus d'ecosistema i, en el cas dels membres més grossos del grup, com el Corb o la Cornella, en una aparença similar, en certa manera, a la dels rapinyaires diürns.

Entrant en el que seria la descripció de l'animal, cal dir que la Cornella presenta un plomatge totalment negre, només alguns exemplars presenten unes lleus irisacions metàl·liques als flancs i damunt les ales, però aquestes són molt poc visibles i només s'aprecien en determinades condicions de llum. A més del plomatge, els ulls, el bec i les potes també són totalment negres, i això ens pot ajudar a identificar la Cornella respecte a altres espècies de còrvids, com les Gralles. A més, les Cornelles presenten unes característiques plomes damunt del bec, com una mena de bigoti que també presenten els Corbs, i que ens permetrà diferenciar-les respecte a les Graules, que presenten la cara totalment pelada.

La Cornella pot arribar a assolir fins a 80 centímetres d'envergadura alar, amb una longitud del cos de fins a 40 centímetres aproximadament. El bec és fort i punxegut, amb la mandíbula superior lleugerament corba. Les potes són llargues, pelades a partir de la part inferior del genoll i amb uns dits força llargs dotats d'ungles fines, lleugerament corbades i molt afilades.

Aquests ocells acostumen a viure en zones rurals en mosaic, on s'alternen boscos, zones de cultiu, masies, granges i nuclis urbans. Acostumen a viure en petits estols sempre en nombre parell d'individus, ja que aquests ocells viuen en parella, com succeeix en la majoria dels còrvids.

Així doncs, quan veieu un Corb, una Garsa o una Cornella, per citar alguns exemples, fixeu-vos-hi bé i veureu que mai van sols, sempre van en parella, són mascle i femella que viuen plegats. Quan assoleixen l'edat adulta aquests ocells s'estableixen en parelles fixes que es mantenen unides durant tota la vida, fins que un dels dos individus mor. A més, la parella no només es manté fixa, sinó que els dos individus es protegeixen, es procuren menjar i es defensen en cas que un dels dos sigui atacat per qualsevol depredador. Aquest interessant comportament, que podríem qualificar de monogàmic, brinda a aquests ocells un major avantatge competitiu alhora de buscar menjar i de fer front als depredadors. Així, quan unes quantes parelles es troben ja formades en un mateix territori, poden viure separades, si hi ha poc menjar, o poden agrupar-se en petits estols, si l'aliment és més abundant.

L'època de reproducció de les Cornelles va de març a juny, cada parella pon uns 4 o 5 ous per temporada, que són incubats durant uns 20 dies aproximadament. Els polls es queden al niu durant uns 35 dies de mitjana. Neixen totalment desplomats i no generen calor corporal durant els 6 primers dies de vida, és a dir, es comporten adaptant la seva temperatura a la de l'ambient, com feien els seus avantpassats rèptils. Això fa que puguin suportar fredorades sobtades. Després d'abandonar el niu, els joves es mantenen durant una temporada vivint prop dels pares, que els alimentaran i els ensenyaran progressivament els llocs on trobar menjar i les estratègies per fugir dels seus nombrosos depredadors, especialment d'aus rapinyaires diürnes i nocturnes, que són els seus pitjors enemics.

La dieta de la Cornella és totalment omnívora, amb una part d'origen animal i una part d'origen vegetal, i pot incloure una gran gamma d'aliments: insectes, brots de plantes, petits mamífers, fruits, ous i polls d'altres aus, llavors i granes, a més de carronya i escombraries de tota mena. Sovint, per buscar menjar, les Cornelles es desplacen caminant decididament pel terra, tot picotejant qualsevol cosa que els pugui servir d'aliment.

Aquest comportament alimentari tan poc selectiu i, especialment, la seva condició d'animal necròfag, és a dir, amb predilecció per alimentar-se de carn ja morta, sempre ha comportat una aureola de mal auguri a aquests ocells, compartida evidentment amb els seus parents els Corbs. Més enllà de les associacions infundades de les rondalles populars, que identifiquen aquests ocells amb la mort, la veritat és que són animals molt necessaris pels ecosistemes, ja que eviten la proliferació de moltes malalties i plagues i ja que, a més a més, són ocells extraordinàriament intel·ligents i adaptables a les condicions del medi on viuen, explotant en cada cas recursos tròfics canviants i diferents.

Bona mostra de la intel·ligència d'aquests ocells és que poden domesticar-se amb molta facilitat. Imprintats de joves, els Corbs, Cornelles, Garses, etc. es converteixen en un company inseparable pel seu amo i no són rars els casos en què l'ocell fins i tot aprèn a parlar imitant la veu del seu cuidador, essent capaç de posar en perill la seva pròpia vida per protegir-lo.

A la roureda d'estudi d'aquest bloc hi tinc localitzats alguns nius de Cornelles, que aprofiten els arbres alts amb branques fortes per construir-hi els seus nius grossos i caòtics. La proximitat dels camps i dels conreus, així com de les granges que hi ha en terrenys limítrofs al bosc, asseguren alimentació abundant per aquests ocells, amb la qual cosa la seva població al bosc presenta un prou bon estat de salut.

Per acabar, m'agradaria dir que la Cornella estabornida segurament va poder tornar amb la seva parella i el seu grup. Tot i que no vaig veure-la marxar, al cap d'una estona de voltar pel bosc vaig tornar a passar pel lloc on l'havia deixada i no vaig trobar-ne ni el més mínim rastre, amb la qual cosa vull suposar que devia recuperar-se, ja que no se la veia ferida, i tornar amb les seves companyes.

Com veieu, aquests ocells, que de vegades ens poden semblar una mica desagradables, són realment molt interessants i és per això que si teniu la sort de trobar-vos amb la Cornella us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!