L'Esquirol (Sciurus vulgaris)

En aquestes èpoques de tardor hi ha un animal a la roureda que té molta però que molta feina, es tracta de l'Esquirol (Sciurus vulgaris).

De fet, segurament la tardor és una de les millors èpoques de l'any per observar els Esquirols, a causa de l'abundància de menjar en forma d'aglans i d'altres fruits silvestres propis de l'estació que aquests animalons cerquen incansablement per tal de poder acumular reserves de cara a l'arribada de l'hivern. A més, la màxima densitat de rosegadors sempre es dóna a les estacions de l'estiu i sobretot de la tardor, amb un mínim poblacional a la primavera a causa de les altes mortalitats de l'hivern.

Molta gent relaciona els Esquirols amb les pinedes i amb les pinyes, com si aquest animal necessités d'aquests tipus de boscos per poder viure. La realitat és que l'Esquirol el que necessita són boscos, de qualsevol mena, suficientment madurs i ben estructurats com per permetre'ls obtenir aliment i refugi. Segons dades obtingudes de poblacions d'Esquirols a la Península Ibèrica, les màximes densitats poblacionals es donen en boscos mixts de roures i pins (entre 31,0 i 43,4 individus/km²), també presenten abundàncies altes en pinedes de pi roig (entre 13,6 i 18,8 individus/km²) i densitats menors però igualment elevades en rouredes de roure martinenc (10,1 individus/km²).

L'Esquirol és un animal solitari, amb excepció de l'època d'aparellament, sense una organització social sòlidament definida, d'hàbits diürns i amb rutines tant arborícoles com terrestres. Els boscos on habita l'Esquirol necessita que hi hagi abundància d'arbres alts, amb ports superiors als 8 metres d'alçada i preferentment vells, on pugui construir amb facilitat els seus nius esfèrics, col·locats sovint a altures considerables i en enforcadures fortes, fets amb brancada i folrats completament amb materials vegetals i escorces d'arbre.

Tradicionalment es pensa que si durant la tardor es veu com els Esquirols reforcen els seus nius voldrà dir que l'hivern següent serà fred. Aquesta creença es correspon al fet que els Esquirols no hibernen, per cru que sigui l'hivern, i per tant és cert que necessiten refugis ben protegits per guardar-se del fred.

Aquest any no he tingut ocasió de veure'n cap niu, de manera que no sé com preveuen que serà l'hivern, en qualsevol cas caldrà estar a l'aguait.

L'Esquirol és un rosegador de la família dels esciúrids que es caracteritza per la seva gran agilitat a la hora de moure's pels arbres. Un dels trets distintius de l'Esquirol és la seva llarga i frondosa cua, que gairebé és tan llarga com el cos, així com els pinzells de pèl situats als extrems de les orelles que llueixen durant les èpoques hivernals, quan el seu pelatge és més llarg i espès. Un altre tret distintiu de l'Esquirol és precisament el seu pelatge, que es caracteritza per tenir una part dorsal que pot anar des del negre fins al roig intensos, passant per tota la gamma de marrons imaginables; i una part ventral que sempre és blanca.

Segons la coloració de la part dorsal i segons la relació entre l'extensió de les parts dorsal i ventral, es defineixen fins a set subespècies d'Esquirol a la Península Ibèrica agrupats en tres grups subespecífics. A Catalunya els Esquirols que hi trobem formen part del grup alpinus, caracteritzat per ser animals de mida mitjana, amb una longitud cap-cos de fins a 25 centímetres i una longitud de la cua de fins a 15 centímetres, amb dues fases de coloració anual, una de vermellosa a la primavera-estiu i una de marronosa a la tardor-hivern. Els Esquirols d'aquest grup es troben distribuïts per tot el nord de la península i s'identifiquen per tenir la totalitat de la cua i de la part interior de les potes posteriors del mateix color que la part dorsal, a diferència dels altres dos grups ibèrics, on la coloració de la part inferior del cos és blanca incloses les quatre extremitats però no la cua (en el cas del grup numantinus-segurae, que podem trobar a les serralades del centre peninsular) o on tota la part inferior del cos és totalment blanca, inclosa la cua (en el cas del grup infuscatus-hoffmani, que podem trobar a les serres del sud de la península).

Generalment, els animals més vermellosos s'acostumen a donar en boscos caducifolis, com el cas de la roureda d'estudi d'aquest bloc, mentre que en boscos de coníferes predominen els animals més marronosos. Aquest fet es deu a una adaptació a la coloració predominant del fullatge dels arbres de l'entorn. De manera similar, en indrets càlids el to del pelatge acostuma a ser menys intens que en indrets freds, definint-se amb menys claredat el límit de coloració entre les dues parts dorsal i ventral.

L'Esquirol és un excel·lent trepador, que passa bona part del seu temps d'activitat enfilat als arbres, tot i que també es desplaça per terra amb molta agilitat i més assíduament del que s'acostuma a pensar. Puja i baixa dels troncs sempre de cara, i és fàcil observar-lo aixecat sobre les potes posteriors, posat dalt d'una branca, amb les orelles atentes i el morro ensumant l'aire. És un animal sorollós, que emet tota mena de xisclets mentre feineja dalt les copes dels arbres, entre els quals el més freqüent és un "xuc - xuc - xuc" que va deixant anar de tant en tant. S'enfila amb molta facilitat, arrapant-se a l'escorça dels arbres fins i tot de cap per avall, i també salta al buit distàncies de fins a 1 metre d'una branca a una altra, sempre utilitzant la cua com a contrapès i timó. Una de les seves posicions habituals és la de menjar agafant amb les potes davanteres l'aliment, mentre resta assegut sobre les potes del darrere i amb la cua dreta i arquejada darrere l'esquena. Si és descobert resta immòbil, ajagut amb la cua plegada al cos i sempre a la cara del tronc o de la branca que queda oculta respecte l'observador. Els seus principals depredadors són rapinyaires de bosc com l'Astor (Accipiter gentilis), l'Esparver (Accipiter nisus) o el Gamarús (Strix aluco), i carnívors amb facilitat per trepar com el Gat Mesquer (Genetta genetta) o el Gorjablanc (Martes foina).

En la seva recerca incessant d'aliment l'Esquirol pot passar-se tot el sant dia arreplegant fruits silvestres, especialment pinyes, aglans, avellanes, nous, etc. bé per menjant-se'ls directament o bé per enterrant-los o amagant-los en els llocs més insospitats. Doncs que no marca aquests rebosts, durant l'hivern l'Esquirol ha d'anar rastrejant el seu territori per tal de localitzar amb l'olfacte les reserves d'aliment que hi ha anat deixant. Amb tot, és fàcil que sovint l'Esquirol oblidi aquests amagatalls i altres animals puguin aprofitar-se de les reserves, o fins i tot que germinin les llavors oblidades en arribar la primavera.
En qualsevol cas, és important mencionar que la densitat de població dels Esquirols pot variar significativament al llarg d'anys successius degut a que molts arbres no produeixen cada any la mateixa quantitat de fruit i això limita l'aliment disponible pels animals que se n'alimenten. Aquestes oscil·lacions es donen més en boscos de coníferes que en boscos caducifolis, i responen a un mecanisme d'autodefensa dels arbres, que després d'uns quants anys de poca producció n'alternen alguns amb molt de fruit, aprofitant que les poblacions dels animals que se n'alimenten són relativament més baixes. Lògicament els augments i davallades de població depenen també de les espècies que conformin el bosc així com dels seus diferents estrats arboris, i en general com més complex és l'ecosistema forestal més diversificació d'aliment ofereix als animals que hi viuen.
Cal tenir en compte, a més, que la vida mitjana dels Esquirols és d'aproximadament 2 anys, durant els quals les femelles donaran a llum una o dues ventrades, situades entre inicis de primavera i inicis d'estiu, amb 3 o 4 cries cadascuna. Aquestes dades ens permeten veure que realment les poblacions d'Esquirol estan molt lligades a l'abundància d'aliment i de refugi que els ofereixi en cada moment el bosc on habiten, sent normals fluctuacions en el nombre d'efectius segons les condicions de cada anyada.

Pel que sembla, a jutjar per les observacions que n'he pogut fer al llarg de diferents anys, la població d'Esquirols a la roureda no pateix variacions massa notòries, la qual cosa ens mostra que aquests animals hi deuen trobar prou menjar i llocs adients on construir els seus refugis.

Observar l'Esquirol és relativament fàcil si es té paciència i es disposa d'uns prismàtics amb els que anar resseguint els brancatges dels arbres del bosc, per altra banda, com haureu pogut veure algunes de les fotografies d'aquesta entrada estan fetes amb una càmera de fotogrampeig, que també és una magnífica manera d'observar fauna sense haver de molestar-la. Ja us avanço que en algun moment us faré cinc cèntims de les meves estratègies, no sempre exitoses, per poder veure fauna salvatge.

Si teniu la sort de trobar-vos amb l'Esquirol, us haig de dir que el gaudiu i que, sobretot, el respecteu!