El Teixó (Meles meles)

A l'entrada dedicada a la Serp d'Esculapi us parlava de la meva intenció de poder veure i fotografiar el Teixó (Meles meles), també anomenat popularment amb el nom de Toixó.

De fet, feia temps que tenia localitzada una teixonera, i vaig pensar que seria interessant poder col·locar-hi la càmera de fototrampeig a prop per tal de poder obtenir alguna fotografia d'aquests interessants animals. El resultat, després d'unes quantes setmanes d'espera, és un bon reguitzell d'imatges dels Teixons fent la seva vida tranquil·la enmig del bosc.

Amb una mica de paciència vaig poder anar acumulant nombrosos indicis de la presència del Teixó a la roureda d'estudi d'aquest bloc. Sens dubte aquest animal és un dels meus mamífers preferits, i sempre estic atent a quan puc trobar-ne alguna pista que em delati la seva presència. En aquest cas, el primer senyal que en vaig trobar va ser precisament la seva petjada.

Les petjades del Teixó són fàcilment reconeixedores per les seves llargues ungles no retràctils que, juntament amb els cinc coixinets digitals, queden nítidament marcades al substrat, al ser un animal força pesant i de marxa semiplantígrada. Les petjades de la pota anterior poden tenir una longitud de fins a 8 centímetres i una amplada de fins a 5 centímetres. Així mateix, les petjades de la pota posterior presenten una longitud de fins a 6,5 centímetres i una amplada de fins a 3,5 centímetres. Quan l'animal camina al pas, les petjades del peu anterior i posterior coincideixen, com es pot intuir a la fotografia.

El Teixó presenta una petjada força similar, guardant les distàncies, amb la d'un Ós petit; en primer lloc per les seves llargues urpes, que queden perfectament marcades al terreny; i en segon lloc pel fet de ser pràcticament plantígrad, cosa que fa que l'empremta de la petjada s'imprimeixi de la mateixa manera que ho fa amb els Óssos. Lògicament, la petjada del Teixó és molt més petita que la d'un Ós, i això fa que sigui totalment inconfusible respecte la petjada de qualsevol altre animal del bosc.

Les llargues ungles del Teixó ja ens indiquen que ens trobem davant d'un animal al qual li agrada molt remenar el terreny, ja sigui per buscar menjar o ja sigui per construir els seus caus i amagatalls. El Teixó és un animal carnívor, que utilitza les seves fortes ungles i les seves potents mandíbules per caçar tota mena d'animals. No obstant això, els seus hàbits tranquils i pausats fan que la seva dieta sigui totalment omnívora, i que es basi en gran part d'invertebrats (sobretot anèl·lids), fruits silvestres, arrels, ous, petits animals (micromamífers, amfibis, rèptils, entre d'altres) i, si l'ocasió s'ho comporta, també altres animals de mida major.

Reconèixer una teixonera, dins de la varietat de cataus d'animals silvestres dels nostres boscos, és relativament fàcil si tenim en compte que el Teixó és un animal força gros i que construeix grans excavacions subterrànies amb nombroses vies d'accés. De fet, les teixoneres poden servir de refugi a més d'un Teixó, fins i tot clans familiars sencers poden viure durant molt de temps a la mateixa teixonera, engrandint-la a mesura que augmenta el nombre d'individus i arribant a construir veritables laberints subterranis de galeries i cambres.

El costum del Teixó de treure la terra excavada i dipositar-la prop de l'entrada del cau origina una característica muntanyeta de terra acumulada just enfront de l'entrada. En aquestes acumulacions és fàcil distingir-hi restes vegetals tals com herbes seques, fullaraca o molsa que el Teixó utilitza per recobrir les cambres interiors de la teixonera, especialment les cambres parteres on les femelles donen a llum. També, propers a l'entrada de la teixonera, hi trobarem habitualment petits clots excavats al substrat amb la presència d'excrements mig enterrats. Aquests clots, anomenats comunes, són molt característics dels Teixons i això, juntament amb la muntanyeta de terra acumulada a l'entrada del cau i amb l'absència general de mala olor, ens permetrà distingir una teixonera d'una guillotera, el cau de les Guilles, o d'una llodriguera, el cau dels Conills.

Exemple d'una teixonera amb la muntanyeta de terra acumulada davant de l'entrada:

Exemple de la mateixa teixonera, on podem veure una comuna just al costat dret de l'entrada del cau:

Els Teixons no acostumen a abandonar els seus caus, amb la qual cosa generació rere generació utilitzen els mateixos refugis tot engrandint-los a mesura que ho necessiten. Sovint les teixoneres arriben a ser tan grans que les poden utilitzar diferents famílies de Teixons o, fins i tot, Teixons i altres animals, habitualment Guineus, de manera conjunta, utilitzant uns i altres entrades diferents de la mateixa teixonera.

El fet que diferents famílies de Teixons comparteixin els seus amagatalls entre elles i amb altres animals ens dóna idea de la sociabilitat de l'espècie i del fet que ens trobem amb un animal poc territorial i, en general, poc agressiu, encara que en cas de sentir-se amenaçat el Teixó no dubtarà en atacar i en defensar-se aferrissadament.

Un cop es té localitzat el cau és relativament fàcil observar els Teixons, especialment durant els crepuscles, potser és per aquest motiu que un dels passatemps típics de la vida rural anglesa era, i encara és, l'anomenat Watching the Badger, és a dir, la "Contemplació del Teixó", que consisteix en asseure's tranquil·lament a les proximitats d'una teixonera tot gaudint del tràfec constant dels Teixons entrant i sortint dels seus caus, jugant o relacionant-se entre ells o cercant aliments en les seves rutes habituals per dins del bosc. Veiem doncs que, en la cultura tradicional del camp anglès, la Guineu s'havia de caçar mentre que el Teixó s'havia d'observar.

Precisament el que he fet jo ha sigut intentar observar els Teixons, procurant de no molestar-los, per tal de poder conèixer una mica millor aquests tímids animals dels nostres boscos.

El Teixó és un carnívor de la família dels mustèlids que es caracteritza per ser un animal corpulent i gros, amb una longitud aproximada de cap i cos d'entre 70 a 80 centímetres, una cua relativament curta, d'uns 15 centímetres, i una altura a la creu d'uns 30 centímetres, amb un pes que pot anar dels 8 als 16 quilograms aproximadament, depenent de l'època de l'any i de si el Teixó ha acumulat o no moltes reserves per passar l'hivern. El dimorfisme sexual, és a dir, la diferència entre mascles i femelles, és poc acusat a simple vista, no obstant el mascle sempre és més gros que la femella.

Com veiem es tracta d'un animal d'una certa talla i molt robust, el seu pelatge dorsal és d'una tonalitat grisosa més o menys uniforme, amb la part ventral i les potes totalment negres. El cap, tot ell allargat, és de color blanc, amb dues característiques bandes negres que van des del morro fins darrere de les orelles, tot cobrint els ulls com si es tractés d'una màscara. Aquestes bandes negres, presents en tots els individus i que constitueixen el tret més distintiu de l'aparença externa del Teixó, neixen a aproximadament 1 centímetre del nas i s'acaben al clatell, tot fonent-se amb el pelatge gris de la part dorsal. Les orelles, poblades de pèl blanc en el seu extrem, sobresurten poc però són ben visibles al quedar enmig de les dues bandes negres. Els ulls, per contra, són negres i petits i es distingeixen poc al trobar-se també al mig de les dues mencionades franges.

Encara que la gran majoria d'individus presenten el color gris característic a la part dorsal, aquesta coloració pot patir certes variacions locals que van des d'exemplars platejats fins a exemplars rogencs, sempre mantenint inalterable el disseny del cap; blanc i amb les dues franges negres longitudinals, així com el color negre de la part ventral i de les potes de l'animal.

Per regla general, els Teixons vells presenten un pelatge de tons més clars que els Teixons joves, igualment, en indrets freds el pelatge del Teixó és relativament més fosc, llarg i espès que en indrets càlids.

De la mateixa manera, també l'acumulació de reserves de greix de cara a la letargia hivernal, que en aquesta espècie és molt evident, depèn de la climatologia de la regió on habiti cada població de Teixó en particular, podent-se arribar a donar o no una veritable hibernació. Així, durant la temporada de tardor-hivern el Teixó presentarà un aspecte molt més feixuc que durant la temporada de primavera-estiu, a causa de les importants reserves de greix que l'espècie acumula per passar l'estació freda. D'aquest fet deriva probablement l'expressió "Estar gras com un Toixó".

Històricament, a la Península Ibèrica s'havia descrit la subespècie Meles meles marianensis, de mida menor a la resta de subespècies del continent europeu i amb la coloració més pàl·lida al dors i als flancs, actualment aquestes característiques de coloració s'atribueixen més a petites variacions locals que no pas a veritables subespècies.

Així doncs, es tracta d'un animal fort i valent, que assoleix una mida i un pes considerables. No obstant la seva talla, el Teixó és una animal d'hàbits completament crepusculars i nocturns, sent molt estranya la seva observació diürna, la qual cosa implica que passa molt desapercebut tot i ser un animal prou abundant. Generalment els Teixons viuen en territoris en els que al menys hi podem trobar una femella i un mascle adults acompanyats de les cries de l'any. Si al territori hi ha prou menjar, les cries romanen més temps amb els adults, donant-se així menys dispersió juvenil i formant-se clans familiars amb nombrosos individus de diferents edats. La mida del territori depèn de l'abundància de menjar i de la distribució espacial de cada lloc, en zones forestals els territoris de cada clan familiar acostumen a rondar els 5 km². Tot i que el clan marca aquest territori amb les mencionades comunes, el Teixó és un animal social i poc territorial, que permet l'entrada d'altres congèneres en els seus terrenys de campeig.

Quan s'arriben a formar clans prou nombrosos, els dos adults prenen la posició de parella dominant del grup, trobant-se jeràrquicament per sobre de la resta d'individus més joves. En aquest cas també es dóna un cert repartiment de les zones de cerca d'aliment, quedant-se els adults les millors zones per trobar menjar i deixant pels joves les zones amb menys aliment. De la mateixa manera, la parella dominant es queda la teixonera principal, deixant les galeries i cambres secundàries per a la resta del grup.

En relació a la reproducció, els Teixons crien una vegada a l'any i pareixen entre un i quatre cadells. Una característica interessant de la reproducció dels Teixons és que la gestació pot ser aparentment molt variable, pel fet que presenta l'anomenada "implantació diferida", és a dir, que després de l'aparellament l'embrió pot tenir una pausa en el seu desenvolupament tan llarga com faci falta, fins que les condicions ambientals no siguin les òptimes per criar. Aquest fet dóna una bona adaptabilitat a les femelles a la hora d'escollir el moment de quedar prenyades i de donar a llum a les seves cries, maximitzant així les probabilitats de supervivència de les mateixes.

Les creences populars ens parlen de l'existència de dues menes de Teixons; els "Toixons Canins" i els "Toixons Porquins". Segons aquesta creença, el Caní té el musell semblant a un gos i no és bo per menjar, mentre que el Porquí és més semblant a un porc i és comestible. L'origen d'aquesta creença i la seva relació amb la realitat no s'han pogut comprovar, per bé que és molt possible que en realitat aquests dos tipus de Teixons facin referència al mateix animal observat en èpoques de l'any diferents. D'aquesta manera el Toixó Caní és el que podem trobar durant la primavera-estiu, tot ell més prim i esvelt; mentre que el Toixó Porquí és el que podem trobar a la tardor-hivern, tot ell més gras i rodanxó.

Per anar acabant, m'agradaria dir-vos que la meva predilecció per aquests animals prové del fet que quan era petit, anant a passejar pel bosc amb el meu pare, ens vam trobar un crani que em va fascinar pel fet de presentar una curiosa cresta òssia enmig del cap. Al saber, passats alguns anys, que aquell crani era de Teixó, el meu interès per aquest animal va anar augmentant fins a convertir-se, sense cap mena de dubte, en el meu mamífer preferit.

Aquell crani de Teixó encara el guardo, una mica malmès pels anys, i aquí us en mostro una fotografia i una petita descripció:

 

El crani dels Teixons és allargat, amb una àmplia caixa cerebral i amb unes òrbites cranials relativament petites. En contraposició, la pronunciada cresta sagital, l'endarreriment de l'articulació maxil·lar i la potència de la mandíbula inferior denoten l'extrema força amb la que aquests animals poden mossegar.

El Teixó presenta així mateix uns importants ullals, tot i que en el crani de la fotografia aquests no hi són presents ja que hi falta la part del musell de l'animal, encara que un dels trets més interessants de la dentadura dels Teixons són els molars, que han adquirit una aparença morfològica important i similar a la dels Óssos, cosa que denota la dieta omnívora d'ambdós animals en un clar cas d'evolució convergent. Així doncs, el Teixó no només s'assembla als úrsids per les seves urpes, sinó que podríem dir que ocupa el lloc ecològic que ocuparia un Ós en miniatura, i és per això que, a l'ocupar el mateix nínxol ecològic, el Teixó ha acabat per assemblar-se més a un Ós que a un membre de la família de les Mosteles.

Si teniu la sort de trobar-vos amb el Teixó, us haig de dir que el gaudiu i que, sobretot, el respecteu!