La Llengua de Cérvol (Asplenium scolopendrium = Phyllitis scolopendrium)

Aquest cop l'entrada no anirà sobre cap animal ni sobre cap tècnica d'observació de fauna, en aquesta ocasió us parlaré d'una planta prou curiosa i interessant, la Llengua de Cérvol (Asplenium scolopendrium = Phyllitis scolopendrium).

Una de les principals característiques dels boscos humits és la seva frondositat, la riquesa d'espècies arbòries, arbustives i herbàcies associada a aquests tipus d'ecosistemes els confereix un aspecte dens i selvàtic que denota la seva elevada biodiversitat.

De boscos humits en podem trobar de moltes tipologies arreu del món, en el nostre cas, per la situació geogràfica on ens trobem, els boscos humits més habituals són els de tendència centreeuropea i eurosiberiana, entre els quals hi trobem la roureda humida. Dins de la gran quantitat d'espècies de flora que podem trobar en aquests boscos frescals, unes de les més característiques són les falgueres, sens dubte el seu aspecte exuberant i primitiu ens permet identificar-les fàcilment respecte la resta d'espècies del bosc.

Les falgueres són un grup de plantes incloses dins la divisió dels pteridòfits, que agrupa una gran diversitat d'espècies escampades arreu del món, especialment en climes càlids, temperats i humits.

Les falgueres són plantes superiors que es reprodueixen i dispersen per espores. A diferència de la resta de plantes superiors, el cicle biològic de les falgueres és de tipus digenètic, això vol dir que podem trobar dos organismes dins del cicle de la planta: una generació diploide dominant anomenada esporòfit; i una generació haploide reduïda anomenada gametòfit.

Així doncs, el cicle vital d'una falguera típica consta de dues etapes o fases generacionals: una fase de reproducció sexual i una fase de reproducció asexual.

Per explicar-ho d'una manera una mica més entenedora, podríem dir que la falguera tal i com la coneixem és l'esporòfit, que és la generació dominant de la planta. Aquest esporòfit és un organisme diploide (amb la dotació genètica completa) que té la funció de generar per meiosi les espores que portaran a terme la primera part de la reproducció de la planta, la fase asexual. Aquestes espores, per tant, són haploides (tenen la meitat de la dotació genètica) i quan germinen formen el gametòfit, que és la generació reduïda de la falguera. Aquest gametòfit és un organisme haploide que tindrà la funció de generar els gàmetes que portaran a terme la segona part de la reproducció de la planta, la fase sexual. En el gametòfit es produeixen els espermatozoides i les ovocèl·lules. Quan aquests dos gàmetes sexuals s'uneixen per fecundació es forma un zigot amb la dotació genètica completa, i a partir d'aquí es desenvoluparà novament l'esporòfit.

A continuació es mostra un esquema del cicle vital de les falgueres, on es pot veure l'esporòfit adult (diploide), les espores que genera per meiosi (haploides), el gametòfit que es desenvolupa de les espores (haploide), els espermatozoides i les ovocèl·lules (haploides) generades pel gametòfit, el zigot que es genera per fecundació (diploide) en el mateix gametòfit, i el nou esporòfit jove que en créixer tancarà el cicle:

Així doncs, al llarg del cicle de les falgueres hi distingim dos organismes diferenciats, l'esporòfit i el gametòfit. Ambdós organismes tenen una estructura del corm, o cos de la planta, totalment diferent.

L'esporòfit, generació dominant de la planta, consta d'un corm integrat per:

• El rizoma, que vindria a ser l'arrel de la planta i que la major part de les vegades es troba sota terra en forma de tija subterrània d'on en surten les arrels menors. Té la funció d'absorbir els nutrients i de subjectar la planta al sòl.
• Les frondes, que vindrien a ser les fulles de la planta i que són les parts fotosintètiques de la mateixa. Tenen la funció de proveir d'energia i de matèria orgànica a la planta. Les frondes de les falgueres són sempre verdes, tenen un anvers i un revers i es troben formades per un teixit epidèrmic fotosintètic recobert per una cutícula que evita la pèrdua d'aigua de la planta per transpiració. Aquest fet va permetre a les falgueres deslligar-se del medi aquàtic i conquerir la terra ferma, ja fa molts milions d'anys, en un període anomenat "la gran expansió de les falgueres". Aquest important pas evolutiu va permetre la irradiació i la diversificació d'aquestes plantes arreu del planeta, especialment durant els períodes carbonífer, triàsic i cretàcic, quan van aparèixer moltes de les espècies de falgueres modernes. La cutícula de la superfície de les frondes, així mateix, permet a la falguera dur a terme l'intercanvi de gasos amb l'atmosfera a partir d'uns porus anomenats estomes. Doncs que a l'atmosfera terrestre primitiva la concentració d'oxigen era relativament inferior a l'actual, les falgueres d'avui en dia s'han adaptat a viure en indrets amb elevades humitats ambientals on, entre d'altres coses, el vapor d'aigua disminueix lleugerament la concentració d'oxigen de l'aire i les falgueres poden desenvolupar-se millor. De manera similar, al no haver-hi pràcticament capa d'ozó al límit amb l'estratosfera quan van aparèixer les falgueres, la radiació solar que arribava a la superfície terrestre també era diferent a l'actual, cosa que en alguna ocasió s'ha associat a la disminució de la talla que han sofert moltes espècies de falgueres al llarg de l'evolució.
• Els esporangis, agrupats en sorus, estan distribuïts generalment al revers de les frondes i és on es desenvolupen les espores de la planta. Les espores són probablement l'element més característic de la biologia de les falgueres, ja que a diferència de la majoria de les altres plantes superiors les falgueres no es reprodueixen a partir de flors, fruits i llavors, sinó a partir de les mencionades espores.
• Els pecíols, que vindrien a ser les tiges o troncs de la planta i que uneixen les frondes amb el rizoma. Una característica típica de les falgueres és que, en el seu desenvolupament, els pecíols es troben enrotllats sobre si mateixos, i van desplegant les frondes tot desenrotllant-se a mesura que creixen. El tros de pecíol que es troba ocupat per la fronda rep el nom de raquis. A l'interior del pecíol les falgueres, com la resta de plantes superiors vasculars, hi tenen uns teixits conductors anomenats xilema i floema, que permeten la distribució pel cos del vegetal de l'aigua, les sals minerals i els productes de la fotosíntesi.

El gametòfit, generació reduïda de la planta, consta d'un corm integrat per:

• El protal·lus, que es desenvolupa laminarment formant uns lòbuls fotosintètics aplanats i unes estructures piloses similars a petites arrels que en permeten el seu creixement fins a uns pocs mil·límetres. En el protal·lus hi trobem els anteridis, on es produeixen els espermatozoides; i els arqueogonis, on es produeixen les ovocèl·lules, que constitueixen els dos gàmetes de la planta.

Com veiem, doncs, les falgueres són plantes superiors vasculars que es reprodueixen i dispersen per espores a partir d'un cicle digenètic.

De falgueres en podem trobar de moltes espècies, totes elles amb una estructura i un cicle vital comuns als descrits fins aquí. No obstant, en aquesta entrada us vull parlar d'una falguera en concret, la Llengua de Cérvol.

La Llengua de Cérvol és una falguera que es caracteritza per tenir les frondes llargues, estretes i acabades en punta. Al punt d'unió de la fronda amb el pecíol aquesta presenta dues petites aurícules que serveixen d'origen a la resta de la fronda, que s'allarga i s'estreny fins arribar al seu extrem. Aquestes frondes són totalment enteres, és a dir, no es troben dividides ni dentades en cap punt, i presenten un color verd brillant característic. La seva forma recorda lleugerament a la llengua d'un cérvol, i d'aquí prové el nom de la planta.

El fet de presentar les frondes enteres fa que la superfície per on aquestes plantes perden aigua sigui major a la de les falgueres amb les frondes dividides, la qual cosa implica que la Llengua de Cérvol sigui una falguera que només trobarem en indrets molt humits, frescos i amb poca insolació.

Una altra característica que ens permet identificar la Llengua de Cérvol és que els seus esporangis es troben agrupats al revers de les frondes en uns sorus allargats i disposats en sèries obliqües en relació al raquis central. Les espores acostumen a dispersar-se pel medi a partir de l'aire o de l'aigua, sigui com sigui, és molt important que aquestes vagin a parar en un indret prou humit com per què puguin germinar i formar el gametòfit. Aquest fet generalment es tradueix en que a sota i al voltant dels esporòfits adults hi podem trobar nombrosos gametòfits i esporòfits joves que han trobat les condicions per créixer al voltant de la planta mare.

Com passa en totes les falgueres, les frondes de la Llengua de Cérvol es desenvolupen des del centre cap a l'exterior, seguint una disposició tipus roseta. Les frondes creixen totalment enrotllades sobre si mateixes, sent al principi del seu desenvolupament només uns pecíols llargaruts i completament cargolats de la punta. A mesura que creixen les frondes es van desenrotllant i desplegant, eixamplant-se i assolint la seva aparença habitual adulta. Les frondes podran romandre així durant un temps més o menys llarg, generalment fins que arribi l'hivern i el fred obligui a la planta a assecar les frondes i a mantenir les reserves al rizoma, d'on en arribar la primavera es tornaran a desenvolupar els recargolats frondes. Si l'hivern no és molt cru, com succeeix aquest any si més no fins a la data, la falguera pot mantenir algunes frondes verdes, que l'hi permeten seguir fent la fotosíntesi durant els mesos més freds. Així mateix, les frondes seques queden sempre enganxades a la base de la falguera, on es van degradant lentament, de manera que amb el temps van constituint una espècie de corona basal de frondes seques que protegeix les parts més delicades de la planta enfront les glaçades i la pèrdua d'humitat.

A la roureda d'estudi d'aquest bloc la Llengua de Cérvol és una planta rara, de fet només se'n troben uns pocs exemplars distribuïts a les vores del petit rierol que travessa la roureda. Els marges que queden a banda i banda del petit torrent, sovint represos amb petits murs de pedra seca coberts de molsa, formen un indret ideal pel creixement de les falgueres, al tractar-se d'un lloc ensotat, prop del curs d'aigua i protegit pels vorals de la pròpia llera del rierol i per a l'espessa vegetació que hi creix al voltant. Tot plegat permet que aquesta petita població de Llengües de Cérvol es desenvolupi en un bosc situat al mig de la Plana de Vic, on aquesta planta hi és molt escassa a causa dels seus requeriments ecològics.

Així doncs, si teniu la sort de trobar-vos amb la Llengua de Cérvol, us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!