Sens dubte un dels animals més característics de la nostra fauna és la Guineu (Vulpes vulpes), també anomenada popularment amb el nom de Guilla.
La Guilla és un animal per tots conegut, mil històries de la vida a pagès la situen com a protagonista de dites, rondalles, contes i facècies de tota mena, on sempre és pintada com un animal extremadament astut, fugisser i capaç de qualsevol cosa per poder endrapar un Conill del corral o una Gallina del galliner. Deixant de banda aquestes històries, és ben cert que la Guineu és un animal molt intel·ligent, bon caçador, esquerp i poc sociable per naturalesa, la qual cosa la converteix en l'exemple d'animal salvatge per antonomàsia.
Tot i tractar-se d'un animal força abundant i que deixa nombrosos rastres allà on habita, observar la Guineu no és del tot fàcil, degut al seu caràcter esquiu i previngut de l'home.
Sovint el primer indici de l'existència d'aquesta espècie el constitueix la presència d'excrements, de coloració totalment negra, deixats en llocs prominents tals com pedres, soques, matolls, troncs o qualsevol altre punt que la Guineu pugui utilitzar per marcar el seu territori de caça, que habitualment ronda entre els 5 i els 10 km2 aproximadament en zones forestals.
En la fotografia següent es pot veure un excrement de Guineu acabat de deixar sobre una pedra prominent situada a la vora d'un dels camins que travessa el bosc:
El territori d'aquesta espècie generalment es troba ocupat per individus solitaris, amb excepció de l'època d'aparellament, quan es constitueixen parelles que conviuen durant tot el període de gestació i cria en el mateix territori; i amb excepció també d'indrets amb altes densitats poblacionals de Guineus on, tot i no arribar a constituir clans pròpiament definits, sí que aquestes poden conviure ocupant territoris solapats.
Al centre de cada territori la Guineu hi estableix el seu cau, anomenat guillotera. Quan el cau el fa la pròpia Guilla, aquest s'acostuma a situar aprofitant l'existència de roques o soques grosses, on l'animal hi excava a sota. Si falten aquests elements de protecció, la Guilla acostuma a excavar el seu cau en marges drets i preferentment solells, com poden ser lleres de torrenteres, marges entre conreus si aquests tenen una certa cobertura vegetal, o qualsevol altre lloc on el pendent sigui suficient com per excavar-hi fàcilment. El cau de la Guineu, si el fa ella mateixa, acostuma a tenir una entrada principal, una cambra central vividora i partera, i algunes altres galeries amb obertures secundàries, utilitzades només com a vies d'emergència per entrar o sortir de l'amagatall.
Aquests caus els reconeixerem perquè a l'entrada sempre hi ha grans amuntegaments de terra extreta de l'interior, amb absència de material vegetal i amb presència de nombroses restes de les preses que la Guineu s'emporta al cau per alimentar-se. Aquestes carnasses, bàsicament potes, ossos, pell i pèl de mal ingerir, són la causa de la pudor característica dels caus de les Guilles.
A la fotografia següent es pot veure l'entrada frontal del cau de la Guineu, amb el típic munt de terra extreta de l'interior. A les guilloteres aquest munt de terra no conté mai material vegetal barrejat, com sí que succeeix amb les teixoneres; tampoc hi han els típics clots utilitzats com a comunes que practiquen els Teixons entorn de l'entrada del cau.
En aquest cas, després d'haver localitzat nombrosos excrements de Guilla al llarg dels senders de fauna que condueixen fins al rierol que travessa la roureda, vaig topar-me amb aquest cau just excavat al marge de la llera seca del mateix. Tenint doncs localitzat el catau, he anat col·locant-hi la càmera de fototrampeig en indrets propers amb l'objectiu de poder obtenir alguna fotografia d'aquest bonic animal.
A continuació es pot veure la guillotera, a la banda dreta de la imatge, excavada en un marge força dret de la llera seca del torrent i tot aprofitant les arrels de l'Avellaner que creix damunt del mateix:
No obstant això, tot sovint la Guineu utilitza caus abandonats d'altres animals per fer-hi els seus refugis, com les teixoneres dels Teixons o les llodrigueres dels Conills, adaptant-les a les seves necessitats. Aquesta pràctica és bastant habitual per part de les Guilles, fins al punt que és especialment interessant el fet que a vegades aquestes ocupen teixoneres habitades pels propis Teixons per establir-hi els seus amagatalls. En aquestes ocasions Guilles i Toixons habiten tranquil·lament el mateix cau, establint-se una relació de convivència entre ambdues espècies, que a la vegada ocupen el territori conjuntament sense entrar en competència.
A la fotografia següent, una mica cremada pel flaix de la càmera, es pot veure la Guineu sortint del cau abans identificat:
La Guineu, com a espècie carnívora que és, necessita campar durant llargues hores, habitualment durant els crepuscles i durant la nit, per poder aconseguir el seu aliment; generalment compost per petits mamífers, ocells, amfibis, rèptils així com també fruits silvestres, insectes grossos i, suplementàriament, també carronya i escombraries diverses que pugui trobar en zones habitades properes als indrets on viu. Com veiem es tracta d'una espècie que és bona caçadora i que, a més, és molt oportunista, d'aquí que sigui un animal abundant en tota mena d'ecosistemes.
Com a membre de la família dels cànids, la Guineu és parenta llunyana dels Llops, dels Xacals i també dels Gossos, per citar alguns exemples. No obstant aquest parentiu, la Guineu és un animal amb unes característiques biològiques i morfològiques molt singularment definides, i això la fa totalment inconfusible respecte a qualsevol altre animal.
La petjada de la Guilla és petita, estreta i ovalada, mesura uns 4 centímetres d'amplada per uns 5,5 centímetres de llargada aproximadament. L'empremta està composta pel coixinet de la planta, de forma més o menys arrodonida, i pels quatre coixinets digitals, més allargats i a l'extrem dels quals es marquen les puntes de les ungles.
La Guineu és un animal de talla mitjana, potes relativament curtes, una llarga i espessa cua molt característica i un cap ample amb el musell punxegut i les orelles triangulars.
La longitud de cap i cos és d'entre 60 a 90 centímetres aproximadament, la cua pot assolir de 35 a 40 centímetres i l'altura a la creu és d'uns 40 centímetres respectivament, amb un pes total que sol rondar els 7 quilograms en animals adults.
En quant a les seves característiques morfològiques, la Guineu constitueix una transició cap als felins, ja que posseeix unes característiques anatòmiques i fins i tot esquelètiques que en alguns aspectes ens poden recordar a les dels fèlids.
El pelatge dorsal de la Guineu varia habitualment des d'una coloració rogenca a una coloració grisosa. No obstant, no és estrany trobar exemplars que van des d'un color vermellós fins a un negre intensos, passant per tota una gamma de marrons i grisos més o menys acusats. El pelatge ventral també presenta certa variabilitat, anant de tonalitats blanques a platejades o a negres depenent de l'exemplar. A més d'aquesta coloració general, la Guineu presenta els extrems de les potes de color negre, la barba i la punta de la cua, igual que la part ventral, poden ser blanques, platejades o negres depenent de l'individu. Els animals joves presenten unes característiques línies negroses als llagrimalls, que tendeixen a desaparèixer progressivament en els animals adults.
Tenint en compte aquesta descripció, cal dir que el patró típic de l'espècie és el d'un pelatge amb una fase dorsal de color rogenc; una fase ventral, amb la punta de la cua i la barba incloses, de color blanquinós; i l'extrem de les potes de color negre.
En relació a aquests patrons de coloració, sovint s'ha descrit la forma majoritària de la Península Ibèrica com a una subespècie pròpia, la Vulpes vulpes silacea, caracteritzada per una coloració més contrastada entre el pelatge dorsal, ventral, la punta de la cua, la barba i les potes. Actualment aquestes característiques de coloració s'atribueixen més a variacions locals que no pas a veritables subespècies.
A continuació es pot veure una Guineu adulta amb el patró de coloració típic de l'espècie:
Com podem veure, la Guineu és un animal amb tots els sentits molt ben desenvolupats, pot córrer a velocitats notables, nedar, excavar i fins i tot enfilar-se als arbres amb certa agilitat, sempre a l'aguait de qualsevol presa que li pugui ser d'aliment. Generalment les Guilles cacen en solitari, no havent-hi una organització social definida com sí que succeeix en la majoria d'altres cànids salvatges. Només en indrets amb densitats poblacionals elevades les Guilles poden caçar en petits grups, on jeràrquicament hi haurà una femella dominant al capdavant. Fins i tot en el cas de formar-se aquests grups, no obstant, l'organització social de l'espècie no és molt estreta, la femella dominant marcarà el territori del grup amb les seves marques olfactives, on al seu torn habitaran també la resta d'individus.
En relació a la reproducció, les Guilles s'aparellen una vegada a l'any i pareixen entre tres i cinc cadells de promig. La dimensió de la camada dependrà molt de la disponibilitat d'aliment de la zona així com de l'estat de salut dels progenitors. Sovint aquesta espècie es troba afectada per epidèmies recurrents de sarna i de ràbia, la qual cosa pot ocasionar minves importants de la població i descensos acusats en els índex de reproducció. No obstant aquestes epidèmies pròpies de l'espècie, la seva versatilitat fa de la Guineu un animal adaptable, que colonitza ràpidament els nous territoris fins i tot després d'episodis greus d'aquestes malalties.
Tradicionalment s'ha caçat la Guilla com si d'un animal nociu es tractés. Com a animal depredador que és sempre se l'ha considerat una amenaça, i és per això que en molt indrets se l'ha caçat mitjançant tota mena d'arts i manyes. Bon exemple d'això és l'anomenat Fox Hunting, és a dir, la "Cacera de la Guineu", activitat cinegètica per excel·lència al Regne Unit que té la seva equivalència a casa nostra amb l'anomenada Cacera de Munteria. Antigament, fins i tot s'emetien bans per incentivar la cacera de Guilles, juntament amb altres espècies considerades perjudicials, pels exemplars morts de les quals s'oferien recompenses econòmiques per aquells qui aconseguien caçar-les. Actualment qualsevol activitat cinegètica s'ha de dur a terme de manera regulada, amb mitjans legals i entenent que no hi ha animals bons o dolents i que tots són necessaris per mantenir l'equilibri en els ecosistemes on habiten.
Tot i que afortunadament a l'actualitat ja no es practica la caça de la Guineu, sí que continuen produint-se morts accidentals d'aquests animals, així com de molts altres, en les carreteres i pistes que passen prop de les zones on viuen aquestes espècies. Justament mentre preparava aquesta entrada, tot caminant per un camí proper al bosc, vaig trobar-me amb el següent exemplar atropellat. Aquests atropellaments sovint es donen de nit, quan la fauna salvatge es troba més activa, a causa dels llums dels vehicles, que enlluernen els animals quan aquests creuen carreteres i camins de bosc. La brillantor dels llums els crida fortament l'atenció, i això sumat a l'espant sobtat de trobar-se cara a cara amb una cosa per ells tant estranya com és un cotxe els provoca un bloqueig que massa sovint acaba amb la seva mort. És per això que cal vigilar quan es transita de nit per llocs amb presència de fauna.
Les creences populars afirmen que la Guineu, tot i el seu aspecte similar al dels cans, és un animal totalment indomesticable. Ni agafades de petites i criades per l'home perden el seu instint d'animal salvatge, i s'escapen tan bon punt se'ls presenta la primera oportunitat. A diferència dels Gossos, i aquest és també un punt interessant, les Guineus no borden com a tal, sinó que emeten una mena de lladrucs curts i roncs que els serveixen per comunicar-se, juntament amb una àmplia gamma de ganyols, gemecs i grunys.
Si analitzem el crani de la Guilla, ens adonarem que estem davant d'una bèstia totalment carnívora, amb un morro apuntat ideal per apressar animals esmunyedissos, uns llargs i fins ullals i tota una dentadura especialitzada en esquinçar i tallar la carn. Els arcs orbitals són grossos, la qual cosa ens demostra que la mossegada reparteix bé la pressió a la part davantera, on hi ha els ullals i per on l'animal atrapa les seves preses. Per contra, la cresta sagital és pràcticament inexistent, cosa que fa que l'espècie no tingui una queixalada tan forta com la que poden tenir els Teixons.
A la fotografia següent es pot veure el crani d'una Guineu adulta, on es pot apreciar l'absència de cresta òssia sagital al centre del crani i els grossos arcs orbitals a banda i banda del mateix:
La tècnica de caça de la Guineu consisteix bàsicament en seguir el rastre de les seves preses intentant aproximar-s'hi al màxim possible sense que aquestes la percebin. Doncs que les potes de la Guineu no disposen d'urpes retràctils amb les que pugui subjectar les seves preses, l'animal acostuma a capturar-les a l'emboscada, saltant-los al damunt directament a vegades amb salts veritablement acrobàtics. A continuació la Guilla mossega la seva presa i la sacseja amb moviments bruscos, per matar-la, i se l'empassa directament o l'esquartera a trossos, per poder-se-la menjar millor. Les restes de les seves caceres són prou visibles i les podrem reconèixer perquè pràcticament no hi ha sang, degut al fet que la Guineu s'empassa les seves preses pràcticament senceres i sense mastegar-les.
A la roureda d'estudi d'aquest bloc, per les observacions que n'he pogut fer al llarg de l'any 2015 i el que portem de 2016, la població de Guineu hi és força abundant i sembla presentar un bon estat de salut, ja que no he observat cap animal amb sarna, malaltia que afecta molt al pelatge dels animals i que és perfectament visible a simple vista. Com a animal àmpliament adaptable que és, la Guilla pot viure pràcticament en qualsevol hàbitat on pugui trobar menjar i refugi, no obstant això, és especialment abundant en zones boscoses, com al proper Massís de les Guilleries, que li deu el nom, o en zones en mosaic, és a dir, en indrets on s'alternin claps de bosc, conreus, pastures, cursos fluvials i també nuclis urbans.
Així doncs, si teniu la sort de trobar-vos amb la Guineu, us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!
Sovint el primer indici de l'existència d'aquesta espècie el constitueix la presència d'excrements, de coloració totalment negra, deixats en llocs prominents tals com pedres, soques, matolls, troncs o qualsevol altre punt que la Guineu pugui utilitzar per marcar el seu territori de caça, que habitualment ronda entre els 5 i els 10 km2 aproximadament en zones forestals.
En la fotografia següent es pot veure un excrement de Guineu acabat de deixar sobre una pedra prominent situada a la vora d'un dels camins que travessa el bosc:
El territori d'aquesta espècie generalment es troba ocupat per individus solitaris, amb excepció de l'època d'aparellament, quan es constitueixen parelles que conviuen durant tot el període de gestació i cria en el mateix territori; i amb excepció també d'indrets amb altes densitats poblacionals de Guineus on, tot i no arribar a constituir clans pròpiament definits, sí que aquestes poden conviure ocupant territoris solapats.
Al centre de cada territori la Guineu hi estableix el seu cau, anomenat guillotera. Quan el cau el fa la pròpia Guilla, aquest s'acostuma a situar aprofitant l'existència de roques o soques grosses, on l'animal hi excava a sota. Si falten aquests elements de protecció, la Guilla acostuma a excavar el seu cau en marges drets i preferentment solells, com poden ser lleres de torrenteres, marges entre conreus si aquests tenen una certa cobertura vegetal, o qualsevol altre lloc on el pendent sigui suficient com per excavar-hi fàcilment. El cau de la Guineu, si el fa ella mateixa, acostuma a tenir una entrada principal, una cambra central vividora i partera, i algunes altres galeries amb obertures secundàries, utilitzades només com a vies d'emergència per entrar o sortir de l'amagatall.
Aquests caus els reconeixerem perquè a l'entrada sempre hi ha grans amuntegaments de terra extreta de l'interior, amb absència de material vegetal i amb presència de nombroses restes de les preses que la Guineu s'emporta al cau per alimentar-se. Aquestes carnasses, bàsicament potes, ossos, pell i pèl de mal ingerir, són la causa de la pudor característica dels caus de les Guilles.
A la fotografia següent es pot veure l'entrada frontal del cau de la Guineu, amb el típic munt de terra extreta de l'interior. A les guilloteres aquest munt de terra no conté mai material vegetal barrejat, com sí que succeeix amb les teixoneres; tampoc hi han els típics clots utilitzats com a comunes que practiquen els Teixons entorn de l'entrada del cau.
En aquest cas, després d'haver localitzat nombrosos excrements de Guilla al llarg dels senders de fauna que condueixen fins al rierol que travessa la roureda, vaig topar-me amb aquest cau just excavat al marge de la llera seca del mateix. Tenint doncs localitzat el catau, he anat col·locant-hi la càmera de fototrampeig en indrets propers amb l'objectiu de poder obtenir alguna fotografia d'aquest bonic animal.
A continuació es pot veure la guillotera, a la banda dreta de la imatge, excavada en un marge força dret de la llera seca del torrent i tot aprofitant les arrels de l'Avellaner que creix damunt del mateix:
No obstant això, tot sovint la Guineu utilitza caus abandonats d'altres animals per fer-hi els seus refugis, com les teixoneres dels Teixons o les llodrigueres dels Conills, adaptant-les a les seves necessitats. Aquesta pràctica és bastant habitual per part de les Guilles, fins al punt que és especialment interessant el fet que a vegades aquestes ocupen teixoneres habitades pels propis Teixons per establir-hi els seus amagatalls. En aquestes ocasions Guilles i Toixons habiten tranquil·lament el mateix cau, establint-se una relació de convivència entre ambdues espècies, que a la vegada ocupen el territori conjuntament sense entrar en competència.
A la fotografia següent, una mica cremada pel flaix de la càmera, es pot veure la Guineu sortint del cau abans identificat:
La Guineu, com a espècie carnívora que és, necessita campar durant llargues hores, habitualment durant els crepuscles i durant la nit, per poder aconseguir el seu aliment; generalment compost per petits mamífers, ocells, amfibis, rèptils així com també fruits silvestres, insectes grossos i, suplementàriament, també carronya i escombraries diverses que pugui trobar en zones habitades properes als indrets on viu. Com veiem es tracta d'una espècie que és bona caçadora i que, a més, és molt oportunista, d'aquí que sigui un animal abundant en tota mena d'ecosistemes.
Com a membre de la família dels cànids, la Guineu és parenta llunyana dels Llops, dels Xacals i també dels Gossos, per citar alguns exemples. No obstant aquest parentiu, la Guineu és un animal amb unes característiques biològiques i morfològiques molt singularment definides, i això la fa totalment inconfusible respecte a qualsevol altre animal.
La petjada de la Guilla és petita, estreta i ovalada, mesura uns 4 centímetres d'amplada per uns 5,5 centímetres de llargada aproximadament. L'empremta està composta pel coixinet de la planta, de forma més o menys arrodonida, i pels quatre coixinets digitals, més allargats i a l'extrem dels quals es marquen les puntes de les ungles.
La Guineu és un animal de talla mitjana, potes relativament curtes, una llarga i espessa cua molt característica i un cap ample amb el musell punxegut i les orelles triangulars.
La longitud de cap i cos és d'entre 60 a 90 centímetres aproximadament, la cua pot assolir de 35 a 40 centímetres i l'altura a la creu és d'uns 40 centímetres respectivament, amb un pes total que sol rondar els 7 quilograms en animals adults.
En quant a les seves característiques morfològiques, la Guineu constitueix una transició cap als felins, ja que posseeix unes característiques anatòmiques i fins i tot esquelètiques que en alguns aspectes ens poden recordar a les dels fèlids.
El pelatge dorsal de la Guineu varia habitualment des d'una coloració rogenca a una coloració grisosa. No obstant, no és estrany trobar exemplars que van des d'un color vermellós fins a un negre intensos, passant per tota una gamma de marrons i grisos més o menys acusats. El pelatge ventral també presenta certa variabilitat, anant de tonalitats blanques a platejades o a negres depenent de l'exemplar. A més d'aquesta coloració general, la Guineu presenta els extrems de les potes de color negre, la barba i la punta de la cua, igual que la part ventral, poden ser blanques, platejades o negres depenent de l'individu. Els animals joves presenten unes característiques línies negroses als llagrimalls, que tendeixen a desaparèixer progressivament en els animals adults.
Tenint en compte aquesta descripció, cal dir que el patró típic de l'espècie és el d'un pelatge amb una fase dorsal de color rogenc; una fase ventral, amb la punta de la cua i la barba incloses, de color blanquinós; i l'extrem de les potes de color negre.
En relació a aquests patrons de coloració, sovint s'ha descrit la forma majoritària de la Península Ibèrica com a una subespècie pròpia, la Vulpes vulpes silacea, caracteritzada per una coloració més contrastada entre el pelatge dorsal, ventral, la punta de la cua, la barba i les potes. Actualment aquestes característiques de coloració s'atribueixen més a variacions locals que no pas a veritables subespècies.
A continuació es pot veure una Guineu adulta amb el patró de coloració típic de l'espècie:
Com podem veure, la Guineu és un animal amb tots els sentits molt ben desenvolupats, pot córrer a velocitats notables, nedar, excavar i fins i tot enfilar-se als arbres amb certa agilitat, sempre a l'aguait de qualsevol presa que li pugui ser d'aliment. Generalment les Guilles cacen en solitari, no havent-hi una organització social definida com sí que succeeix en la majoria d'altres cànids salvatges. Només en indrets amb densitats poblacionals elevades les Guilles poden caçar en petits grups, on jeràrquicament hi haurà una femella dominant al capdavant. Fins i tot en el cas de formar-se aquests grups, no obstant, l'organització social de l'espècie no és molt estreta, la femella dominant marcarà el territori del grup amb les seves marques olfactives, on al seu torn habitaran també la resta d'individus.
En relació a la reproducció, les Guilles s'aparellen una vegada a l'any i pareixen entre tres i cinc cadells de promig. La dimensió de la camada dependrà molt de la disponibilitat d'aliment de la zona així com de l'estat de salut dels progenitors. Sovint aquesta espècie es troba afectada per epidèmies recurrents de sarna i de ràbia, la qual cosa pot ocasionar minves importants de la població i descensos acusats en els índex de reproducció. No obstant aquestes epidèmies pròpies de l'espècie, la seva versatilitat fa de la Guineu un animal adaptable, que colonitza ràpidament els nous territoris fins i tot després d'episodis greus d'aquestes malalties.
Tradicionalment s'ha caçat la Guilla com si d'un animal nociu es tractés. Com a animal depredador que és sempre se l'ha considerat una amenaça, i és per això que en molt indrets se l'ha caçat mitjançant tota mena d'arts i manyes. Bon exemple d'això és l'anomenat Fox Hunting, és a dir, la "Cacera de la Guineu", activitat cinegètica per excel·lència al Regne Unit que té la seva equivalència a casa nostra amb l'anomenada Cacera de Munteria. Antigament, fins i tot s'emetien bans per incentivar la cacera de Guilles, juntament amb altres espècies considerades perjudicials, pels exemplars morts de les quals s'oferien recompenses econòmiques per aquells qui aconseguien caçar-les. Actualment qualsevol activitat cinegètica s'ha de dur a terme de manera regulada, amb mitjans legals i entenent que no hi ha animals bons o dolents i que tots són necessaris per mantenir l'equilibri en els ecosistemes on habiten.
Tot i que afortunadament a l'actualitat ja no es practica la caça de la Guineu, sí que continuen produint-se morts accidentals d'aquests animals, així com de molts altres, en les carreteres i pistes que passen prop de les zones on viuen aquestes espècies. Justament mentre preparava aquesta entrada, tot caminant per un camí proper al bosc, vaig trobar-me amb el següent exemplar atropellat. Aquests atropellaments sovint es donen de nit, quan la fauna salvatge es troba més activa, a causa dels llums dels vehicles, que enlluernen els animals quan aquests creuen carreteres i camins de bosc. La brillantor dels llums els crida fortament l'atenció, i això sumat a l'espant sobtat de trobar-se cara a cara amb una cosa per ells tant estranya com és un cotxe els provoca un bloqueig que massa sovint acaba amb la seva mort. És per això que cal vigilar quan es transita de nit per llocs amb presència de fauna.
Les creences populars afirmen que la Guineu, tot i el seu aspecte similar al dels cans, és un animal totalment indomesticable. Ni agafades de petites i criades per l'home perden el seu instint d'animal salvatge, i s'escapen tan bon punt se'ls presenta la primera oportunitat. A diferència dels Gossos, i aquest és també un punt interessant, les Guineus no borden com a tal, sinó que emeten una mena de lladrucs curts i roncs que els serveixen per comunicar-se, juntament amb una àmplia gamma de ganyols, gemecs i grunys.
Si analitzem el crani de la Guilla, ens adonarem que estem davant d'una bèstia totalment carnívora, amb un morro apuntat ideal per apressar animals esmunyedissos, uns llargs i fins ullals i tota una dentadura especialitzada en esquinçar i tallar la carn. Els arcs orbitals són grossos, la qual cosa ens demostra que la mossegada reparteix bé la pressió a la part davantera, on hi ha els ullals i per on l'animal atrapa les seves preses. Per contra, la cresta sagital és pràcticament inexistent, cosa que fa que l'espècie no tingui una queixalada tan forta com la que poden tenir els Teixons.
A la fotografia següent es pot veure el crani d'una Guineu adulta, on es pot apreciar l'absència de cresta òssia sagital al centre del crani i els grossos arcs orbitals a banda i banda del mateix:
La tècnica de caça de la Guineu consisteix bàsicament en seguir el rastre de les seves preses intentant aproximar-s'hi al màxim possible sense que aquestes la percebin. Doncs que les potes de la Guineu no disposen d'urpes retràctils amb les que pugui subjectar les seves preses, l'animal acostuma a capturar-les a l'emboscada, saltant-los al damunt directament a vegades amb salts veritablement acrobàtics. A continuació la Guilla mossega la seva presa i la sacseja amb moviments bruscos, per matar-la, i se l'empassa directament o l'esquartera a trossos, per poder-se-la menjar millor. Les restes de les seves caceres són prou visibles i les podrem reconèixer perquè pràcticament no hi ha sang, degut al fet que la Guineu s'empassa les seves preses pràcticament senceres i sense mastegar-les.
A la roureda d'estudi d'aquest bloc, per les observacions que n'he pogut fer al llarg de l'any 2015 i el que portem de 2016, la població de Guineu hi és força abundant i sembla presentar un bon estat de salut, ja que no he observat cap animal amb sarna, malaltia que afecta molt al pelatge dels animals i que és perfectament visible a simple vista. Com a animal àmpliament adaptable que és, la Guilla pot viure pràcticament en qualsevol hàbitat on pugui trobar menjar i refugi, no obstant això, és especialment abundant en zones boscoses, com al proper Massís de les Guilleries, que li deu el nom, o en zones en mosaic, és a dir, en indrets on s'alternin claps de bosc, conreus, pastures, cursos fluvials i també nuclis urbans.
Així doncs, si teniu la sort de trobar-vos amb la Guineu, us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!
Espectacular. molt interessant és del tot del meu gust. la guineu és una passada de bonica.
ResponElimina