L'Herba Fetgera (Anemone hepatica)

El breu impàs comprès entre el final de l'hivern i el principi de la primavera és un bon moment per poder observar el floriment de les anomenades herbes nemorals.

Aquestes plantes es caracteritzen per ser espècies típicament boscanes i que creixen habitualment en boscos de tipus humit. Una d'aquestes espècies, sovint una de les més abundants del gènere, és l'Herba Fetgera (Anemone hepatica), també anomenada Viola de Llop, Viola de Galàpet, Viola de Pastor o Herba de la Trinitat, a la qual vull dedicar aquesta entrada.

Les plantes nemorals tenen un cicle vital curt que es desenvolupa en unes poques setmanes compreses generalment entre els mesos de març i d'abril. Això és degut a que als boscos on viuen aquestes espècies la cobertura arbòria és tan densa que la llum del sol té dificultats per arribar al terra quan el fullatge dels arbres caducifolis es troba completament crescut.

En una roureda humida i madura, com és el cas de la que estudio en aquest bloc, amb arbres de grans dimensions i amb una total cobertura arbòria, es calcula que al terra del bosc només hi arriba entre un 2% i un 10% de la llum solar que arriba a les capçades dels arbres. Aquesta escassetat de llum dificulta el creixement d'espècies herbàcies i arbustives al sotabosc, de tal manera que només hi sobreviuen aquelles que es troben adaptades a aquestes exigències umbròfiles. En el cas de les plantes nemorals, aquesta adaptació consisteix fonamentalment en una floració primerenca que els permet aprofitar la llum del sol que es filtra entre les branques encara despullades dels arbres.

Així doncs, el fet de florir quan encara el bosc presenta el seu aspecte hivernal fa de les herbes nemorals unes espècies molt vistoses, unes autèntiques pregoneres de la primavera.

En el cas que ens ocupa, l'Herba Fetgera és un clar exponent d'aquestes espècies característiques d'ecosistemes forestals humits i frescos. Es tracta d'una planta herbàcia, perenne, ja que manté les seves fulles tendres durant tot l'any, i que difícilment supera els 25 centímetres d'alçada. Brota d'un rizoma subterrani i és una planta acaulescent, és a dir, que té una tija tan curta que aparentment sembla que no en tingui. La seva forma vital és la d'un vegetal hemicriptòfit rosulat, és a dir, una planta herbàcia amb les gemmes persistents situades arran de terra.

Les fulles d'aquesta planta es disposen en una roseta basal, és a dir, que surten totes a partir de la mateixa base del rizoma. Aquestes fulles es troben sostingudes per un llarg pecíol, són coriàcies, és a dir, amb forma de cor, i presenten tres lòbuls enters iguals amb taques blanques difuminades a l'anvers i de color porpra al revers. Aquestes fulles trilobulades són tomentoses, és a dir, que presenten un conjunt de pèls molt curts que tenen la funció d'ajudar a retenir la humitat al damunt de la planta, tal i com es pot veure en la imatge anterior.

Les flors són actinomorfes, és a dir, que tenen simetria radial, mesuren uns 2 centímetres de diàmetre aproximadament, es troben solitàries, és a dir, no es troben agrupades en cap tipus d'inflorescència i neixen també directament del rizoma a partir d'unes llargues tiges de coloració rogenca.

En aquesta espècie el calze i la corol·la de la flor no es troben clarament diferenciades, de manera que no podem parlar exactament de sèpals i pètals. En aquest cas, la flor té un involucre de bràctees que simulen els sèpals i que es troben immediatament darrera dels tèpals, que vindrien a ser el que en la resta de flors coneixem com a pètals. En aquest cas, trobem habitualment de sis a set tèpals amb una coloració que pot anar des del blau fins al blanc, passant per tota una gamma de liles més o menys intensos.

A la fotografia següent es pot veure una flor amb coloració blanca:

A la fotografia següent es pot veure una altra flor amb coloració lila:

La distribució de colors de les flors, si més no al bosc que estudio, no sembla respondre a cap patró definit, fins al punt que a la fotografia següent es poden veure flors amb les tres tonalitats vivint una al costat de l'altra. Si ens hi fixem, a l'esquerra s'aprecien dues flors blaves, al centre un grup de flors liles i, a la dreta, dues altres flors blanques:

La flor és hermafrodita i es compon de pistils (part femenina), situats al centre de la flor i poc prominents, i estams (part masculina), situats entorn dels pistils i molt més prominents que aquests. Els fruits són molt petits, secs i indehiscents, és a dir, que no arriben mai a obrir-se.

El nom d'Herba Fetgera es deu a dos motius primordials, el primer és que les fulles presenten una forma que recorda vagament a la de l'òrgan del fetge; el segon, i segurament el més important, és que aquesta planta s'ha utilitzat ja des de l'antiguitat per guarir afeccions hepàtiques degut a les seves propietats terapèutiques protectores i reguladores del fetge.

La part més utilitzada amb finalitats medicinals són les fulles, que es recol·lecten entre març i setembre. No obstant, cal anar amb compte, ja que la planta en estat fresc és vesicant, és a dir, que produeix butllofes i irritacions en entrar en contacte directe amb la pell.

Un altre nom amb el que es coneix la planta és el de Viola de Galàpet, degut a la similitud entre la pell del Gripau Comú (Bufo bufo) i les fulles d'aquesta planta. També el nom d'Herba de la Trinitat, amb el que se l'anomena en alguns indrets, es deu a les seves vistoses fulles trilobulades i sempre verdes.

En el context de la Plana de Vic no és una planta abundant, i només es troba en alguns boscos ben conservats, frescals i humits, del fons del pla, com és el cas de la roureda d'estudi d'aquest bloc. No obstant, a les serres que envolten la plana sí que és relativament més freqüent, especialment en llocs amb pluviometria elevada com el Collsacabra, les Guilleries o el Montseny.

Aquesta és sens dubte una de les flors silvestres més boniques de les que podem trobar als nostres boscos. Així doncs, si teniu la sort de trobar-vos amb l'Herba Fetgera, us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!