La Falguera d'Avellanosa (Polystichum setiferum)

Amb les pluges de primavera el bosc caducifoli pateix un esclat de verdor i de frondositat que fa d'aquesta època una de les millors per poder admirar la flora silvestre dels nostres ecosistemes.

Així doncs, aprofitant aquest esclat de vida primaveral i seguint amb la caracterització d'espècies vegetals de la roureda d'estudi d'aquest bloc, avui us vull parlar de la que és, sense cap mena de dubte, una de les falgueres més exuberants i espectaculars de la nostra flora, la Falguera d'Avellanosa (Polystichum setiferum), també anomenada Falguera d'Aigua o Polístic Setífer.

La Falguera d'Avellanosa és una falguera originària del sud i est d'Europa que creix en indrets de clima humit i temperat. A la conca mediterrània es troba habitualment prop de cursos d'aigua, en raconades i fondals frescos i preferentment en boscos planifolis madurs amb ombra abundant.

Aquestes falgueres, que poden atènyer un port important, necessiten viure també en indrets amb sòls profunds que retinguin bé la humitat, és per això que els llocs enclotats i les vores de les torrenteres i rierols que travessen la roureda són bons indrets per poder-les trobar.

Exemplars de Falguera d'Avellanosa prop de la llera del torrent que transcorre enmig del bosc:

En algunes raconades adients aquesta espècie pot arribar a formar petits falguerars amb molts peus sempre verds i de notables dimensions, com els que es poden veure a la següent fotografia:

Com els seus noms vulgars ja indiquen, Falguera d'Avellanosa o Falguera d'Aigua, aquesta espècie s'acostuma a associar a les comunitats on hi prolifera l'Avellaner (Corylus avellana), espècie també clarament de tendència eurosiberiana i típica d'indrets humits i amb abundància d'aigua al subsòl. En indrets on hi falti l'Avellaner, aquesta falguera sovint s'associa a les comunitats de vegetació de ribera densa, on es donen condicions similars a les que podem trobar en una avellanosa. 

A la següent fotografia es pot apreciar una Falguera d'Avellanosa creixent precisament als peus d'un Avellaner jove:

Entrant una mica més a fons en el que vindria a ser la descripció de l'espècie, cal dir que la Falguera d'Avellanosa és un pteridòfit perenne, és a dir, una falguera sempre verda, amb unes frondes allargades i profusament dentades que poden superar el metre de longitud i que creixen radialment a partir d'un rizoma central gruixut, curt i ple d'unes petites fulles marronoses, semblants a escames, anomenades pàlees.

A continuació es pot veure clarament la disposició de les llargues frondes entorn del rizoma central en una falguera ja adulta:

Les frondes tenen un pecíol llarg, encara que més curt que la làmina foliar, que arrenca del mencionat rizoma i que també presenta petites pàlees amples i molt piloses, les quals tenen la funció d'ajudar a retenir aigua a la superfície de la planta.

La làmina té consistència herbàcia i forma oblongo-ovada, amb les pinnes basalts no molt més petites que les mitjanes, de manera que no s'estreny acusadament a la base. Aquesta làmina és bipinnada, és a dir, consta d'un raquis o eix central del qual en sorgeixen cap als costats els parells de pinnes, formant una fronda amb aparença lleugerament arbòria. Aquestes pinnes s'uneixen al raquis central a partir d'un curt peciòlul i tenen la vora molt serrada.

A l'anvers de la làmina hi ha els sorus, molt petits però ben visibles, on s'hi desenvolupen els esporangis que produeixen les espores de la falguera, que presenten un color groc marronós.

Aquesta falguera esporula entre juliol i novembre. El seu cicle vital és similar al que ja vam explicar per la Llengua de Cérvol, amb una fase dominant esporòfita i una fase reduïda gametòfita.

A continuació es pot veure un petit esporòfit, és a dir, una petita falguera, en creixement a partir del gametòfit inicial, ja no visible però que es trobaria a la base del peu del rizoma:

La Falguera d'Avellanosa, com ja hem dit, és una falguera perenne que podem trobar verda durant tot l'any, no obstant això, les seves frondes són marcescents i moren a finals d'hivern per tal de deixar lloc a les noves frondes en creixement. Aquestes frondes morents es van assecant i un cop mortes queden enganxades a la base del rizoma, on ajuden durant un temps a protegir-lo de les glaçades. El rizoma és especialment sensible al fred en el moment en que en broten les noves frondes, això és a inicis de primavera, de manera que les frondes seques de l'any anterior contribueixen a proveir-lo d'un aïllament natural enfront de les fredorades tardanes.

A la següent fotografia es pot veure una Falguera d'Avellanosa amb algunes de les seves frondes adultes ja marcescents. Si ens hi fixem podrem veure que les frondes més grosses disposades a la part inferior van prenent una tonalitat marronosa, senyal inequívoc de la seva mort propera:

Com succeeix en la majoria de falgueres, les frondes joves neixen del rizoma central completament cargolades i es van desenrotllant a mesura que avança el seu creixement.

En un bon inici les frondes es troben completament enrotllades a la base superior del rizoma:

Detall de les frondes encara totalment enrotllades:

A mesura que van creixen les frondes s'allarguen i es descargolen, paral·lelament al creixement d'aquestes frondes joves van assecant-se les més velles, de manera que la falguera sempre presenta el seu aspecte verd característic.

A continuació es poden veure les frondes noves creixent i desenrotllant-se:

En esclatar la primavera la Falguera d'Avellanosa ja ha rebrotat completament i presenta el seu aspecte frondós habitual:

Així doncs, si teniu la sort de trobar-vos amb la Falguera d'Avellanosa us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!