La Cornella (Corvus corone)

Els boscos envoltats de camps i pastures acostumen a ser bons ecosistemes pels ocells, són indrets on hi ha menjar i refugi a prop, i això sempre es tradueix en diversitats elevades d'espècies d'aus. Si a aquest fet hi afegim que en el cas de la roureda d'estudi d'aquest bloc ens trobem en un bosc madur, amb arbres de grans dimensions, i amb abundància de prats i de conreus a la vora, el que tindrem és una comunitat ornitològica molt rica, que combinarà espècies forestals i espècies d'espais oberts.

Així doncs, no és estrany que en aquest bosc s'hi hagin identificat fins a la data més de 86 espècies diferents d'ocells, essent per tant el grup de vertebrats més nombrós que hi podem trobar. Tot i aquesta diversitat, haig de reconèixer que els ocells no són la meva especialitat, tot i que també m'agraden -tots els animals m'agraden, i les plantes també- i és per això que fins avui encara no havia fet cap entrada dedicada a una espècie d'au.

Però tot arriba i, quan vas al bosc, no saps mai ben del cert amb què et pots trobar... així va ser com, anant a fer un recompte de larves de Salamandra al torrent que travessa la roureda, vaig trobar-me amb una batussa considerable entre un grup de Cornelles (Corvus corone) i un Astor (Accipiter gentilis). A estones l'Astor perseguia a les Cornelles, segurament intentant-ne caçar alguna, a estones eren les Cornelles les que intentaven foragitar l'Astor, probablement per intentar allunyar-lo dels seus nius en aquesta època ja ben plens de polls. Sigui com sigui, i tot i detectar la meva presència, uns i altres no van deixar de perseguir-se enmig de l'espessor del bosc.

Els còrvids i els accipítrids no es porten gaire bé, i sempre acostumen a tenir problemes quan es troben vivint en un mateix bosc, com succeeix en aquest cas. Així doncs vaig abandonar el meu recompte de larves de Salamandra i vaig dedicar-me a seguir la batalla com vaig poder, amb el mòbil i els prismàtics, a veure si podia aconseguir observar i fotografiar algun dels animals.

L'Astor només vaig aconseguir veure'l en algun vol ras per sobre les copes dels arbres, suficient com per admirar la seva agilitat i rapidesa volant entre les branques. És realment un ocell audaç i valent, un caçador temerari com pocs quan es tracta de fer-se amb una presa.

Aquí podem veure l'Astor sobrevolant el seu territori de caça en l'única fotografia que vaig aconseguir fer-li:

Per contra les Cornelles sí que vaig aconseguir observar-les molt més de prop, i és per això que els dedico aquesta entrada. De fet, una de les Cornelles atacades per l'Astor es va fer mal i va anar a parar per terra, mig estabornida per l'envestida en ple vol que li havia propinat el rapinyaire. Vaig veure-la caure des d'un tros lluny, però no va ser fins al cap d'una estona que vaig aconseguir trobar-la, arraulida enmig d'un dels camins que travessen el bosc.

Com ja haureu pogut observar, la Cornella, també coneguda amb el nom de Cornella Negra, és un ocell de la família dels còrvids, molt similar al Corb (Corvus corax) pel que fa el plomatge i la figura en general, però de dimensions més petites que aquest. De fet, a part de per la mida, la Cornella només es distingeix del seu parent més gros pel bec, que és comparativament menys robust i llarg, per les ales, que són més arrodonides i curtes, per les potes, que presenten unes urpes molt menys fortes i, sobretot, per la cua, que en el Corb és llarga i amb forma de rombe mentre que en la Cornella és curta i amb forma més aviat quadrada.

Els còrvids són ocells passeriformes, de fet, són els membres més grossos del món dins d'aquest ordre, i es caracteritzen per tenir una dieta omnívora, una valència ecològica molt àmplia que es tradueix en una gran adaptabilitat a qualsevol tipus d'ecosistema i, en el cas dels membres més grossos del grup, com el Corb o la Cornella, en una aparença similar, en certa manera, a la dels rapinyaires diürns.

Entrant en el que seria la descripció de l'animal, cal dir que la Cornella presenta un plomatge totalment negre, només alguns exemplars presenten unes lleus irisacions metàl·liques als flancs i damunt les ales, però aquestes són molt poc visibles i només s'aprecien en determinades condicions de llum. A més del plomatge, els ulls, el bec i les potes també són totalment negres, i això ens pot ajudar a identificar la Cornella respecte a altres espècies de còrvids, com les Gralles. A més, les Cornelles presenten unes característiques plomes damunt del bec, com una mena de bigoti que també presenten els Corbs, i que ens permetrà diferenciar-les respecte a les Graules, que presenten la cara totalment pelada.

La Cornella pot arribar a assolir fins a 80 centímetres d'envergadura alar, amb una longitud del cos de fins a 40 centímetres aproximadament. El bec és fort i punxegut, amb la mandíbula superior lleugerament corba. Les potes són llargues, pelades a partir de la part inferior del genoll i amb uns dits força llargs dotats d'ungles fines, lleugerament corbades i molt afilades.

Aquests ocells acostumen a viure en zones rurals en mosaic, on s'alternen boscos, zones de cultiu, masies, granges i nuclis urbans. Acostumen a viure en petits estols sempre en nombre parell d'individus, ja que aquests ocells viuen en parella, com succeeix en la majoria dels còrvids.

Així doncs, quan veieu un Corb, una Garsa o una Cornella, per citar alguns exemples, fixeu-vos-hi bé i veureu que mai van sols, sempre van en parella, són mascle i femella que viuen plegats. Quan assoleixen l'edat adulta aquests ocells s'estableixen en parelles fixes que es mantenen unides durant tota la vida, fins que un dels dos individus mor. A més, la parella no només es manté fixa, sinó que els dos individus es protegeixen, es procuren menjar i es defensen en cas que un dels dos sigui atacat per qualsevol depredador. Aquest interessant comportament, que podríem qualificar de monogàmic, brinda a aquests ocells un major avantatge competitiu alhora de buscar menjar i de fer front als depredadors. Així, quan unes quantes parelles es troben ja formades en un mateix territori, poden viure separades, si hi ha poc menjar, o poden agrupar-se en petits estols, si l'aliment és més abundant.

L'època de reproducció de les Cornelles va de març a juny, cada parella pon uns 4 o 5 ous per temporada, que són incubats durant uns 20 dies aproximadament. Els polls es queden al niu durant uns 35 dies de mitjana. Neixen totalment desplomats i no generen calor corporal durant els 6 primers dies de vida, és a dir, es comporten adaptant la seva temperatura a la de l'ambient, com feien els seus avantpassats rèptils. Això fa que puguin suportar fredorades sobtades. Després d'abandonar el niu, els joves es mantenen durant una temporada vivint prop dels pares, que els alimentaran i els ensenyaran progressivament els llocs on trobar menjar i les estratègies per fugir dels seus nombrosos depredadors, especialment d'aus rapinyaires diürnes i nocturnes, que són els seus pitjors enemics.

La dieta de la Cornella és totalment omnívora, amb una part d'origen animal i una part d'origen vegetal, i pot incloure una gran gamma d'aliments: insectes, brots de plantes, petits mamífers, fruits, ous i polls d'altres aus, llavors i granes, a més de carronya i escombraries de tota mena. Sovint, per buscar menjar, les Cornelles es desplacen caminant decididament pel terra, tot picotejant qualsevol cosa que els pugui servir d'aliment.

Aquest comportament alimentari tan poc selectiu i, especialment, la seva condició d'animal necròfag, és a dir, amb predilecció per alimentar-se de carn ja morta, sempre ha comportat una aureola de mal auguri a aquests ocells, compartida evidentment amb els seus parents els Corbs. Més enllà de les associacions infundades de les rondalles populars, que identifiquen aquests ocells amb la mort, la veritat és que són animals molt necessaris pels ecosistemes, ja que eviten la proliferació de moltes malalties i plagues i ja que, a més a més, són ocells extraordinàriament intel·ligents i adaptables a les condicions del medi on viuen, explotant en cada cas recursos tròfics canviants i diferents.

Bona mostra de la intel·ligència d'aquests ocells és que poden domesticar-se amb molta facilitat. Imprintats de joves, els Corbs, Cornelles, Garses, etc. es converteixen en un company inseparable pel seu amo i no són rars els casos en què l'ocell fins i tot aprèn a parlar imitant la veu del seu cuidador, essent capaç de posar en perill la seva pròpia vida per protegir-lo.

A la roureda d'estudi d'aquest bloc hi tinc localitzats alguns nius de Cornelles, que aprofiten els arbres alts amb branques fortes per construir-hi els seus nius grossos i caòtics. La proximitat dels camps i dels conreus, així com de les granges que hi ha en terrenys limítrofs al bosc, asseguren alimentació abundant per aquests ocells, amb la qual cosa la seva població al bosc presenta un prou bon estat de salut.

Per acabar, m'agradaria dir que la Cornella estabornida segurament va poder tornar amb la seva parella i el seu grup. Tot i que no vaig veure-la marxar, al cap d'una estona de voltar pel bosc vaig tornar a passar pel lloc on l'havia deixada i no vaig trobar-ne ni el més mínim rastre, amb la qual cosa vull suposar que devia recuperar-se, ja que no se la veia ferida, i tornar amb les seves companyes.

Com veieu, aquests ocells, que de vegades ens poden semblar una mica desagradables, són realment molt interessants i és per això que si teniu la sort de trobar-vos amb la Cornella us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!