La Sargantana Bruna (Podarcis liolepis)

Quan la calor es comença a fer notar és sempre un bon moment per anar a observar rèptils, a poder ser en algun indret ben tranquil i assolellat.

En aquesta ocasió no vaig complicar-me gaire la vida i vaig optar per anar a veure uns rèptils per a tots ben coneguts, les sargantanes. Per poder observar-les amb deteniment vaig escollir un indret que compleix amb escreix els requeriments ecològics d'aquests animals; un mur de pedra seca encarat al sud, amb pedres on poder prendre el sol, escletxes i matolls on poder amagar-se ràpidament, i tot plegat ben a prop d'una font d'aliment constant com pot ser un petit canal per on s'evacua l'aigua sobrant del pantà que hi ha a una part de la roureda d'estudi d'aquest bloc.

Així doncs, aquesta entrada anirà dedicada a la Sargantana Bruna (Podarcis liolepis), una espècie que s'havia considerat durant molt de temps com una de les formes de la Sargantana Ibèrica (Podarcis hispanica) però que els estudis més recents consideren ja com una espècie diferenciada respecte a aquesta última. De fet, les anomenades Sargantanes Ibèriques són en realitat un conjunt d'espècies i subespècies estretament relacionades entre elles, el que en biologia s'anomenen formes monofilètiques, que integren un conjunt anomenat entitat parafilètica. Aquestes formes monofilètiques no són més que llinatges dins d'una mateixa espècie que amb el temps van evolucionant fins a esdevenir subespècies o espècies diferenciades però íntimament emparentades. Aquest és el cas doncs de la Sargantana Bruna, que és la que habita a la zona de Catalunya juntament amb altres espècies de sargantana que no formen part del grup de les anomenades Sargantanes Ibèriques. Ja veieu que, tot i ser uns animalons ben familiars per a la majoria de la gent, el món de les sargantanes és ben recomplicat.

Fotografia d'una Sargantana Bruna sortint d'una escletxa entre dues pedres per prendre el sol. Aquests animals són extraordinàriament àgils i poden grimpar i córrer amb molta facilitat:

Entrant ja en la descripció de l'animal, la Sargantana Bruna és una espècie de saure de petites dimensions que rarament arriba a mesurar més de 15 centímetres en total. Cal tenir en compte que el cos pròpiament dit acostuma a mesurar uns 6,5 centímetres com a màxim, de manera que la resta de la longitud de l'animal es correspon a la cua. El seu aspecte general és el d'una sargantana esvelta, amb el cos lleugerament aplanat i amb el cap clarament triangular en vista superior. El morro és apuntat però no arriba a ser punxegut, de manera que acaba en una forma roma característica que permet diferenciar aquesta sargantana respecte a altres formes de Sargantanes Ibèriques amb el cap molt més estret i allargat.

Si ens hi fixem amb detall veurem que anatòmicament la sargantana és un animal adaptat a moure's amb gran agilitat i velocitat, en bona mesura perquè la fugida és la seva defensa natural enfront als depredadors. El cos és afuat, aplanat a terra i lleugerament comprimit, les extremitats són fortes, estan ben formades i presenten els dits llargs i les ungles molt esmolades. Un fet distintiu de totes les espècies de lacèrtids, que és el grup de rèptils on es troben les sargantanes i els llangardaixos, és que presenten els dits de les potes posteriors totalment asimètrics i de longituds molt desiguals. Concretament, el quart dit és molt més llarg que els altres i tots ells es troben lleugerament corbats cap enrere, de manera que aquesta disposició permet a l'animal maximitzar la força de les potes sobre el terra i catapultar-lo cap endavant a gran velocitat quan es tracte d'arrencar a córrer. Les potes del darrere són les que donen l'impuls, les del davant són les que guien la trajectòria i la cua és la que ajuda a dirigir el cos durant la carrera.

Fotografia on es pot veure la diferència entre les potes del davant i les del darrere en un exemplar adult de Sargantana Bruna. A més, també es pot apreciar la disposició asimètrica i corba dels dits de les potes posteriors:

Tot i que en el moment d'arrencar a córrer les sargantanes poden assolir grans velocitats, en carrera aquestes decreixen dràsticament ja que aquests animals es cansen amb facilitat. No obstant aquestes adaptacions per córrer, també cal dir que, com la majoria de rèptils, el que més els agrada a les sargantanes és estar-se quietes prenent el sol. Aquesta activitat s'anomena termorregulació i és deguda a que els rèptils són animals de sang freda i, per tant, poiquiloterms, la qual cosa significa que la seva temperatura corporal depèn de la temperatura de l'ambient. Això implica que per estar plenament actives les sargantanes necessiten haver d'estar-se una estona al sol, fins a assolir una temperatura d'entre 32ºC i 34ºC aproximadament. Si no estan dins d'aquest rang de temperatura la seva activitat es minimitza ràpidament, són més lentes i, per tant, són més vulnerables enfront als depredadors i també menys eficients alhora de buscar menjar.

A continuació us mostro un petit vídeo on es veu una bonica femella de Sargantana Bruna sortint del seu cau per prendre el sol i termorregular-se:

Com tots els membres de l'ordre dels escatosos, les sargantanes presenten la pell del cos formada per infinitat de petites escames. En la Sargantana Bruna aquestes escames són petites, granulars i amb forma arrodonida. La coloració habitual d'aquesta espècie, com el seu nom indica, acostuma a ser marronosa, tot i que també hi ha exemplars amb tons rogencs i gris-verdosos; i amb un disseny variable de petites taques o línies poc definides i repartides desigualment pel dors i pels flancs. Una bona manera de distingir mascles i femelles és a partir del patró de les seves taques, les femelles acostumen a presentar ratlles o taques disposades longitudinalment, mentre que els mascles acostumen a presentar petites taquetes escampades arreu del cos i, especialment, als flancs. La coloració ventral, molt característica d'aquesta espècie, no presenta cap disseny i és sempre d'una tonalitat blanquinosa o grogosa. Una característica molt distintiva de la Sargantana Bruna és que té la gola pràcticament sense taques, amb un color clar uniforme.

Exemplar amb coloració de fons entre marronosa i verdosa, amb petites taques obscures repartides pel cos:

Detall de la gola de color clar i sense taques, característica típica de la Sargantana Bruna. Com sabeu no m'agrada haver d'agafar els animals que observo, però en alguns casos, com aquest, és imprescindible per poder-los identificar correctament:

Com a conseqüència del creixement constant del cos, i també degut al dessecament que implica la termorregulació, els rèptils han de mudar la pell periòdicament. A diferència del que passa amb les serps, que muden el seu vestit tot de cop deixant-lo enganxat a qualsevol lloc que hagin utilitzat per refregar-se, les sargantanes van mudant la pell a trossos, irregularment, i sovint elles mateixes se la van arrencant i cruspint a mesura que se'ls va desprenent.

A continuació us mostro un altre petit vídeo on es pot veure un exemplar jove amb la pell a mitja muda:

La dieta de les sargantanes es basa fonamentalment en petits invertebrats de tota mena, els quals capturen durant les rondes de caça que porten a terme en el seu territori. Així mateix, la Sargantana Bruna és una presa potencial per a moltíssims animals, des d'ocells fins a mamífers, passant també per altres rèptils i, fins i tot, per alguns insectes de mida grossa.

A la següent fotografia podem veure una sargantana prenent el sol en el seu territori de caça. Tot i que aquests animals no tenen un autèntic comportament territorial, sí que freqüenten amb assiduïtat uns mateixos indrets on buscar menjar, on refugiar-se i on termorregular-se, entorns que constitueixen els seus territoris:

A part de la velocitat, una altra estratègia de les sargantanes per escapar dels seus depredadors és el que es coneix com a autotomia caudal, que consisteix bàsicament en que, en veure's atrapades, les sargantanes poden desprendre's de la cua per tal d'evitar esser capturades. L'esquelet ossi d'aquests animals pateix una modificació a les vertebres de la cua que permeten desprendre-la per diferents plans de fractura, estrangular la ferida ràpidament i activar la regeneració de la part amputada. La cua seguirà en moviment una estona després d'haver-se desprès, per tal de cridar l'atenció al depredador i permetre a la sargantana escapar amb vida. La regeneració de la cua pot repetir-se unes quantes vegades al llarg de la vida de l'animal, segons sembla no un nombre infinit de cops, i sempre que creix una cua nova aquesta és visualment diferent en coloració i disseny respecte a la resta del cos.

A la següent fotografia podem veure un exemplar adult amb la cua originària, si ens hi fixem podem veure que es manté la coloració i el patró de les taques igual que a la resta del cos:

Per contra, a la següent fotografia podem veure un exemplar amb la cua tot just començada a regenerar. Aquesta nova cua tindrà una coloració més apagada que la resta del cos, i el patró de les taques també serà totalment diferent:

Un aspecte que hem de tenir en compte és que la cua regenerada no estarà composta per os, com la originària, sinó per una mena de cartílag que amb el temps s'anirà endurint fins a arribar a tenir una consistència pràcticament òssia. Encara que pugui semblar un fet trivial, les sargantanes que han perdut la cua tenen menys probabilitats de seguir amb vida que les que la mantenen tota, en primer lloc perquè perden una eina de supervivència enfront als depredadors, i en segon lloc perquè la cua els serveix com a reserva de greix i el fet de no tenir-la limita la seva capacitat de sobreviure en cas de maltempsades. Per altra banda, les sargantanes sense cua s'aparellen menys que les que no l'han perduda, ja que és un factor de selecció en el moment de l'aparellament, o sigui que també tendiran a tenir menys descendència i a ser menys competitives dins de la comunitat.

A la següent fotografia podem veure una Sargantana Bruna amb la cua totalment regenerada. Segurament aquest exemplar va perdre la cua quan encara era petit, ja que la nova cua ha pogut créixer-li molt. Si ens hi fixem podrem veure que la cua presenta una coloració més marronosa que no pas el cos, senyal que aquesta ha sigut regenerada: 

A la roureda d'estudi d'aquest bloc la Sargantana Bruna hi és un animal força abundant, com de fet ho és en general a qualsevol lloc on es donin les mínimes condicions per tal que aquest animal pugui viure-hi. En ecosistemes forestals la Sargantana Bruna acostuma a distribuir-se en indrets assolellats, com clarianes dins del bosc, vores de camins, marges i, també, construccions humanes de tota mena, de les quals aprofita els murs i parets per establir-hi els seus refugis.

En fi, ja veieu que les sargantanes són uns animals ben interessants, tot i que la quotidianitat a vegades faci que no els parem gaire atenció. Així doncs, si teniu la sort de trobar-vos amb la Sargantana Bruna us haig de dir que la gaudiu i que, sobretot, la respecteu!