El Porc Senglar (Sus scrofa)

Un dels animals més característics dels nostres boscos és, sens dubte, el Porc Senglar (Sus scrofa), també conegut amb el nom de Porc Fer.

El Porc Senglar és un animal per a tots conegut i, de fet, és una bèstia molt abundant que no és difícil de detectar o fins i tot de veure si les condicions i l'indret són els adequats. El Senglar és un animal eminentment forestal, tot i que també habita indrets de caràcter obert, com espais agrícoles o zones periurbanes sempre i quan hi hagi rodals de bosc o cursos fluvials amb una mínima cobertura vegetal on amagar-se.

En el cas de la roureda d'estudi d'aquest bloc, on tenim un bosc madur envoltat de camps de conreu i alguns petits cursos fluvials que el travessen, no és estrany que hi hagi una bona població de Porcs Senglars, que es deixen veure sovint ja sigui furgant en l'espessor del bosc o ja sigui rondant pels conreus que l'envolten o, fins i tot, acostant-se a les masies i a les cases de pagès de la zona sempre en busca de menjar.

El Porc Senglar és un animal de la família del suids, és a dir, dels porcs, i es troba estretament emparentat amb els porcs domèstics essent de fet una varietat salvatge d'aquests animals. Tot i que és difícil parlar de subespècies autèntiques de Porc Senglar a nivell peninsular, sí que és cert que al nord i al centre de la península ibèrica hi habita una varietat més grossa i amb el pelatge més espès i llarg, anomenada Sus scrofa castilianus; que la varietat del sud peninsular, més petita i amb el pelatge més curt, anomenada Sus scrofa baeticus.

El Senglar el reconeixerem fàcilment pel seu aspecte robust i ferreny, amb el cos més alt que ample, així com pel seu pelatge extremadament espès i d'una coloració marró forta, que pot anar des de tons negrosos fins a tons vermellosos segons l'edat i la regió. La longitud del cap i del cos acostuma a rondar uns 115 centímetres, amb una altura a la creu d'uns 80 centímetres, essent més llargues les extremitats anteriors que les posteriors, cosa que confereix a l'animal un aspecte més aviat geperut, especialment en els mascles, i un pes que pot arribar a superar els 100 quilograms. La cua és curta, d'uns 18 centímetres aproximadament, i acaba amb un floc de pèl a la punta. Les orelles són petites, de forma triangular, molt peludes i sempre dretes.

Però el més característic dels Porcs Senglars és sens dubte el seu cap, acabat de forma apuntada amb un morro mòbil on es troba el nas, proboscidi i gairebé discoïdal, que és l'òrgan més desenvolupat d'aquests animals i que els permet localitzar l'aliment a més de servir-los per furgar a la terra juntament amb els seus desenvolupats ullals. Aquests ullals, sovint anomenats defenses, són els canins, que creixen sobresortint lateralment respecte el morro de l'animal. Els canins inferiors, anomenats navalles, creixen lleugerament arquejats cap amunt i cap enfora, mentre que els canins superiors, anomenats moles o esmoladors, es dobleguen cap amunt i cap endins, quedant paral·lels als primers i cap a sobre del musell. Aquestes defenses constitueixen una arma perillosa a causa de les seves vores afilades formant una mena de tisora que tanca amb gran potència. Els Senglars les utilitzen per aixecar rocs, trencar arrels, furgar el terra així com per acometre o abuixar els seus depredadors o perseguidors. Cal anar en compte amb els verros acorralats pels gossos durant les batudes o amb les truges sorpreses amb els garrins ja que, en sentir-se amenaçats per un o altre motiu, poden atacar amb gran violència.

En el següent vídeo podem veure un mascle de Porc Senglar buscant menjar a la vora del torrent que travessa la roureda:

Una altra característica típica d'aquesta espècie és l'acusat dimorfisme sexual que presenta, consistent en el fet que els mascles són molt més grossos i corpulents que les femelles i presenten també unes majors defenses.

Aquí podem veure novament el mascle del vídeo anterior, si ens hi fixem veurem que es poden apreciar les defenses sobresortint a banda i banda del morro de l'animal, característica més acusada en els mascles que en les femelles:

Abans de veure el Porc Senglar, sovint el que delata la seva presència són els nombrosos rastres que deixa arreu per on passa i que són ben fàcils d'identificar.

Per una banda tenim les seves inconfusibles petjades, consistents en la marca profunda de dues peüngles principals davanteres acompanyades, si el substrat és prou tou, per la marca més lleu de dues peüngles laterals més petites. A la següent fotografia es poden veure les característiques petjades del Porc Senglar, en aquest cas marcant només les peüngles principals sobre el fang.

Per altra banda, un altre indici molt evident de la presència del Porc Senglar són les extensions de terreny furgat i aixecat que denoten la seva incansable recerca de menjar, ja siguin arrels, petits invertebrats, tubercles, fongs o qualsevol altra cosa que pugui complementar la seva dieta omnívora. A la següent fotografia es pot veure un sender de fauna dins el bosc amb el terra ben remenat pels Porcs Senglars.

D'igual manera, a la següent fotografia es poden veure algunes de les arrels desenterrades pel Senglar en la seva incansable recerca d'aliment.

A més de les extensions furgades pels Porcs, un altre dels seus indicis són els anomenats rebolcadors, que acostumen a ser bassals o tolls de petites dimensions amb presència abundant de fang i que aquests animals utilitzen per rebolcar-s'hi i cobrir-se'n per tal de refrescar-se i eliminar els paràsits que habiten en el seu espès pelatge. A la següent imatge es poden veure alguns tolls del torrent que travessa la roureda utilitzats pels Porcs Senglars per rebolcar-se i empastifar-se de fang.

Un altre element delator de la presència dels Porcs Senglars són els anomenats rascadors, que no són més que arbres utilitzats per aquests animals per rascar-se el gruixut pelatge, retirar-se els excessos de fang que s'hi troben adherits i simplement alleugerir la picor provocada pels innumerables paràsits que hi acostumen a viure. Els arbres rascadors els reconeixerem fàcilment perquè els Senglars, utilitzant-los sempre de manera assídua, els deixen bruts de fang, amb els pèls enganxats i amb l'escorça llimada fins arribar fins i tot a arrencar-la de l'arbre. A més dels rascadors, utilitzats per mascles i femelles indistintament, uns altres arbres utilitzats freqüentment pels Senglars són els anomenats esmoladors, que són troncs utilitzats majoritàriament pels mascles a l'hora d'esmolar els seus ullals i aconseguir així que estiguin sempre afilats. A continuació es pot veure un rascador de Porcs Senglars, en aquest cas es tracta d'un arbre jove no molt utilitzat per aquests animals, no obstant, ja es pot apreciar l'escorça desgastada per l'insistent refregar dels Senglars.

Un altre aspecte a vegades no gaire conegut dels Porcs Senglars són els seus jaços. Aquests animals són gregaris i tenen hàbits majoritàriament crepusculars i nocturns, de manera que durant el dia es troben amagats ens els anomenats jaços o jaces, que no són més que refugis enmig de la malesa del bosc on els Senglars s'acomboien aprofitant margeres, torrenteres, esbarzerars, bardisses o arrels d'arbres caiguts, sense arribar a excavar en cap cas veritables caus. Els mascles adults acostumen a ser solitaris, de manera que tenen certa facilitat per trobar aquest tipus d'amagatalls dins l'espessor del bosc. A vegades, un mascle adult o ja vell es pot acompanyar d'un altre mascle més jove, que tradicionalment s'anomena escuder. No obstant, les femelles, les cries i els individus joves viuen formant manades matriarcals que poden arribar a superar la desena d'individus. La manada s'ajaça plegada en amagatalls més grossos escollits per a la femella dominant que fins i tot pot arribar a portar-hi brancada i herba seca per fer-los més confortables. Aquestes manades presenten una estructura força estricta encapçalada per la femella, la seva camada de primer any, és a dir, els garrins, i la seva camada de segon any, és a dir, els vermellons. Els integrants del grup es comuniquen mitjançant grunys i sorolls concrets que els permeten comunicar-se i identificar-se respecte a les altres manades.

A la fotografia següent podem veure la imatge d'un jaç de Porcs Senglars. En aquest cas l'amagatall es troba situat entre el pendent d'un marge i les branques mortes d'un arbre caigut damunt del mateix. En aquesta raconada és on la manada descansa durant el dia, com a màxim efectuant petits moviments entorn d'aquest indret, esperant que decaigui la nit per sortir a buscar menjar.

En el següent vídeo podem veure una femella adulta arrossegant una branca, amb tota probabilitat per portar-la al seu jaç amb l'objectiu de protegir-lo millor o fer-lo més confortable.

En el següent vídeo podem veure, des de la mateixa situació de la càmera, el grup de  juvenils que integra la manada de la truja del vídeo anterior.

També des de la mateixa situació, en el següent vídeo podem veure novament la manada de Senglars al complet, el primer animal que apareix a la imatge és la truja dominant, seguida dels exemplars juvenils que constitueixen el grup.

El Porc Senglar és un animal que presenta unes fases d'edat fàcilment identificables a partir del seu pelatge. Així doncs, al néixer i fins als quatre o cinc mesos d'edat, els garrins els reconeixerem pel pelatge clar barrat amb onze franges longitudinals més fosques.

A la següent fotografia podem veure un garrí de Senglar, a la part inferior esquerra de la imatge, amb les característiques franges fosques al dors:

Entre els cinc i els dotze mesos aproximadament els Senglars muden i el seu pelatge es fa molt més fosc, prenent una coloració marronosa i rogenca. Aquests exemplars s'anomenen doncs vermellons i el seu pèl és ja molt més aspre que el dels garrins, començant-hi a aparèixer les cerres, és a dir, els pèls gruixuts i forts característics del pelatge adult de l'animal.

A la següent fotografia podem veure un vermelló, tot i que la imatge és en blanc i negre és possible apreciar que el pelatge encara no presenta l'aspecte adust dels exemplars adults:

A la següent muda, generalment a partir del dotzè mes d'edat, el pelatge pren ja la coloració marró fosca característica, amb les extremitats, la cua i les orelles de color pràcticament negre.

Al següent vídeo podem veure un Senglar amb el seu pelatge adult:

Una de les característiques més interessants del pelatge dels animals adults és l'anomenat escut, que consisteix en una regió de pèl molt espès i endurit que es troba situada a la part superior dels flancs de l'animal, a la zona que queda entre el cap, el gep i l'inici de les extremitats anteriors. Aquest escut protegeix l'animal dels atacs laterals ocasionats pels depredadors. Si ens hi fixem, el Porc Senglar pràcticament no té coll, ja que el cap queda encaixat a l'inici del tors augmentant així l'aspecte ferreny de l'animal. Aquest fet dificulta enormement la depredació per part d'animals com el llop, que tendeix a atacar el coll de les seves víctimes de manera que, si a aquest fet hi sumem la presència de l'escut i l'ús de les defenses per abuixar qualsevol depredador que se li acosti, podrem entendre que el Senglar sigui una presa difícil de caçar per part dels seus depredadors naturals. Fins i tot en cas de trets d'escopeta disparats a prou distància l'escut pot resultar suficient com per evitar que el projectil penetri en el cos de l'animal.

A part del pelatge, una altra de les característiques més notables dels Senglars són els seus ullals, anomenats defenses, i el seu crani en general. El cap del Senglar és especialment fort i robust i això, juntament amb els seus ullals, fa que sigui capaç de remoure grans quantitats de terra, d'aixecar roques de mida important i, també, d'etzibar envestides amb molta força que poden arribar a provocar ferides importants. A la fotografia següent es pot veure un crani de Senglar on s'aprecia perfectament el front prominent i el musell llarg, en aquest cas sense defenses:

Arribats a aquest punt hem de parlar de les activitats cinegètiques que es desenvolupen entorn del Porc Senglar. Sens dubte aquest és l'animal més caçat de la nostra fauna, i arreu del territori podem trobar colles de caçadors organitzades per àrees geogràfiques que cada any organitzen batudes per mantenir a ratlla les descontrolades poblacions de Senglars.

La caça del Senglar és necessària a causa de la sobrepoblació d'aquest animal als nostres boscos, sobrepoblació ocasionada per la falta de depredadors naturals que controlin les seves poblacions així com per la tendència dels Senglars a acostar-se a entorns humans, on troben aliment amb facilitat i on poden, fins i tot, encreuar-se amb porcs domèstics, cosa que implica un augment molt significatiu del nombre de cries per camada. La sobrepoblació de Senglars implica una pressió excessiva sobre els ecosistemes naturals així com sobre els entorns rurals immediats com poden ser camps de conreu o hortes, que sovint es veuen espoliats per manades de Senglars en la seva incansable recerca d'aliment.

Així doncs, les batudes de Senglars són, ara per ara, una de les poques estratègies més o menys tradicionals amb les que es poden controlar les poblacions d'aquest animal, i val a dir que any rere any s'allarguen més i més els períodes de veda i el nombre d'animals abatuts per a la majoria de colles del país, a causa de l'augment continuat de les poblacions de suids salvatges. Actualment, existeixen estudis que demostren que una població de Senglars sense depredadors i sense una adequada pressió cinegètica pot multiplicar-se per deu en tan sols quatre anys, la qual cosa es tradueix en un important impacte pels ecosistemes naturals on habiten.

En el següent vídeo podem veure un caçador rastrejant un sender de fauna amb els seus gossos. Si ens hi fixem, en aquest mateix punt és per on es passejava la manada de Senglars d'alguns dels vídeos anteriors, amb la qual cosa és fàcil que el caçador tingués sort en la seva cacera.

En el següent muntatge fotogràfic, podem veure un Senglar (a l'esquerra), un gos caçador (al mig) i un Teixó (a la dreta) tots ells passant pel mateix sender de fauna però en moments diferents. Com podem veure el gos rastreja amb facilitat els rastres dels animals salvatges, en aquest cas, però, l'objectiu del gos no és el Teixó, sinó que el que intenta és llevar els Senglars dels seus jaços per posar-los a tir dels seus amos caçadors.

A la roureda d'estudi d'aquest bloc la comunicat de caçadors hi és ben present, i les batudes sovint aconsegueixen abatre un bon nombre de Porcs Senglars.

Parlant amb alguns dels caçadors que freqüenten la zona, es veu que és habitual aconseguir exemplars de pes important, fins i tot superior als 110 quilograms, la qual cosa probablement sigui deguda a l'abundància d'aliment que poden trobar els Senglars entre el bosc i els camps de conreu que l'envolten.

Encara que en molts aspectes el Senglar pugui considerar-se una veritable plaga pels nostres boscos, com podem veure també és un animal ben interessant i, per tant, us haig de dir que si teniu la sort de trobar-vos amb el Porc Senglar el gaudiu i, sobretot, el respecteu!