El Conill de Bosc (Oryctolagus cuniculus)

Sens dubte un dels animals més representatius de la fauna mediterrània és el Conill de Bosc (Oryctolagus cuniculus), no en va els romans, quan van arribar a la península ibèrica, van anomenar-la hispania, mot sembla ser d’origen fenici que significa, literalment, “terra de conills”.

Els mosaics de paisatges típicament mediterranis, amb zones forestals, camps de conreu, cursos fluvials, erms i pastures configuren l’hàbitat preferit del Conill, que com a espècie oportunista que és treu profit d’aquesta diversitat d’entorns i pot esdevenir-hi realment abundant.

A la roureda d’estudi d’aquest bloc, un bosc madur de roures amb elements combinats de vegetació mediterrània i centreeuropea, el Conill hi és una espècie relativament freqüent, tot i que s’acostuma a veure no tant dins l’espessor del bosc sinó més aviat a les zones més esclarissades o a les àrees de vora on es produeix el contacte entre la massa forestal i els conreus o els erms circumdants.

Des de fa aproximadament dos anys, és a dir, des de la primavera de 2016, he estat observant un progressiu augment de la detecció de Conills en les successives missions de fototrampeig que porto a terme a la roureda, això, juntament amb un augment també de la freqüència d’albiraments tant a la mencionada roureda com en altres indrets de la comarca d’Osona, m’ha fet suposar que ens trobem en un moment d’augment poblacional d’aquest animal i m’ha empès a dedicar-li una entrada al bloc.

El Conill és un lagomorf de la família dels lepòrids, emparentat estretament amb les Llebres, tot i que es diferencia d’aquestes per tenir una talla més petita i una complexió general més arrodonida. El Conill de Bosc fa uns 35 centímetres de llargada comptant el cap i el cos, les orelles i les potes posteriors són especialment llargues i desenvolupades, mesurant entre 8 i 9 centímetres respectivament, la grandària d'aquestes orelles i potes posteriors es deu al fet que és un animal espantadís i que sempre està a l’aguait per si s’ha d’escapar corrent de qualsevol depredador. La coloració és uniforme i alterna el blanc a la part ventral i el bru grisós a la part dorsal, incloses les orelles i les potes, amb una taca de color marró a la nuca i només amb presència de floc negre a la part externa de la cua. Els ulls són grossos i negres, adaptats per tenir una bona visió tant diürna com nocturna que, juntament amb l’excel·lent oïda, fan que el Conill es mantingui sempre alerta del que passa al veu voltant.

Els indicis de la presència de Conill en un determinat indret són força senzills d’identificar arran de la seva hiperactivitat tant diürna com nocturna, en primer lloc és habitual trobar les típiques esgarrapades que aquests animals fan al buscar menjar, d’uns 10 centímetres de llargada per uns 5 centímetres de fondària, especialment en vorals de camins i margeres, tal, i com es pot veure a la següent imatges.

Esgarrapades de Conill fetes a la vora d'un camí:

Detall de les esgarrapades d'un Conill, on s'aprecia el pilotet de terra extreta del mateix sempre en una sola direcció:

En el següent vídeo podem veure un Conill cavant un d’aquests forats tant característics al sòl del bosc:

En segon lloc és també freqüent detectar els seus excrements, consistents en uns petits cagallons arrodonits sovint disposats en monticles i que són fàcils de trobar al voltant dels seus caus així com als voltants dels foradets que practiquen en buscar menjar:

Finalment, i com a element definitiu de la seva presència, és relativament fàcil trobar les llodrigueres dels Conills, és a dir, els seus caus, que acostumen a situar-se en marges assolellats i que compten amb nombroses boques per on entren i surten de l’extensa xarxa de galeries interconnectades que els componen.

A la següent imatge podem veure una llodriguera practicada directament al terra en un indret erm i de relleu pla:

A la següent imatge podem veure una llodriguera practicada en una margera a l'interior del bosc:

Igualment, en el següent vídeo podem veure un parell de Conills movent-se entorn d’una torrentera on es destaquen algunes entrades de la seva llodriguera:

Aquestes llodrigueres, i més en el cas de trobar-se abandonades, són sovint aprofitades per altres animals per establir-hi els seus refugis, com és el cas dels Eriçons o, més especialment, de les Guineus, que a més d’intentar menjar-se els Conills només han d’engrandir una mica l’entrada per tal de poder utilitzar còmodament aquests amagatalls sense haver-los d'excavar elles.

Al següent vídeo es pot veure una Guilla rondant un cau de Conills, segurament amb la intenció de poder-se’n cruspir algun:

Els Conills són animals molt sedentaris que viuen en grups socials compartint les llodrigueres, de les que difícilment s’aparten més de 200 metres a la rodona. El seu sistema d’alarma comunal consta de repics amb els peus, dins i fora dels caus, i de positures de guaita drets sobre les potes posteriors per inspeccionar el territori i els seus possibles riscos.

En el següent vídeo podem veure un Conill prospectant el seu territori:

Durant el dia s’acostumen a moure en àrees tancades i protegides pel bosc, mentre que a la nit s’aventuren fins als límits del seu territori, en indrets oberts on s’alimenten de gramínies i compostes, generalment herbàcies però també llenyoses. El màxim de desplaçament sempre es dóna a les hores crepusculars, tot i que molt rares vegades abandonen el territori del clan, que marquen amb senyals olfactius d’excrements i d'orina.

El període habitual dels parts s’estén d’octubre a juny, podent-se allargar o escurçar en funció de la disponibilitat d’aliment. La femella, receptiva tot l’any, pot reproduir-se de 3 a 5 vegades al llarg del cicle anual, parint una mitjana de 4 llodrigons cada camada.

Però si per alguna cosa és important el Conill és per ser la presa bàsica dels ecosistemes mediterranis. La majoria de depredadors de talla mitjana i petita tenen el Conill com a part fonamental, en alguns casos pràcticament exclusiva, de la seva dieta, i això fa que sigui un dels pilars pel manteniment poblacional de moltes espècies carnívores, com la Guineu, la Fagina, el Gat Mesquer així com de la moltes espècies de rapinyaires tant diürns com nocturns.

Els Conills es protegeixen d'aquesta munió de depredadors bàsicament a partir de mantenir-se sempre a l'aguait amb tots els seus sentits, especialment amb l'oïda, l'olfacte i la vista; així com també a través de rapidíssimes fugides en cas d'esser sorpresos per alguns dels seus depredadors. Quan els Conills emprenen l'escapada la cua hi juga un paper important, en les seves gambades els Conills ensenyen el revers blanc de la cua, cosa que facilita als seus congèneres l'orientació de per quina banda cal que engeguin a córrer en cas que el clan es vegi sorprès per un depredador. Per tal de despistar els seus perseguidors, els Conills fugen saltant tot fent zigues-zagues i, degut a que quan estan incorporats tenen un camp visual de 360 graus (visió circular) poden veure el seu perseguidor durant la fugida i saber cap a quin costat trencar per tal de despistar-lo. 

Des de fa ja força dècades la mixomatosi primer i la malaltia hemorràgica vírica després han causat grans mortalitats en les poblacions silvestres de Conills, fet que ha comportat que, rere seu, també es donin fluctuacions importants dels seus principals depredadors. El Conill és també una espècie cinegètica, segurament la més popular de la caça menor, i tradicionalment aquesta activitat havia contribuït a la regulació de les seves poblacions que, actualment, pateixen augments i disminucions sobtades en funció de l’avanç o retrocés de les malalties abans mencionades.

És per aquest motiu que, al detectar que ara mateix ens trobem en ple augment poblacional d’aquesta espècie tant important, vaig decidir que era l’hora de dedicar-li una entrada al bloc per tal de poder parlar una mica de la seva vida al bosc i per tal de recordar que, quan tingueu la sort de trobar-vos amb un Conill de Bosc, el gaudiu i, sobretot, el respecteu!