El Porc Senglar (Sus scrofa)

Un dels animals més característics dels nostres boscos és, sens dubte, el Porc Senglar (Sus scrofa), també conegut amb el nom de Porc Fer.

El Porc Senglar és un animal per a tots conegut i, de fet, és una bèstia molt abundant que no és difícil de detectar o fins i tot de veure si les condicions i l'indret són els adequats. El Senglar és un animal eminentment forestal, tot i que també habita indrets de caràcter obert, com espais agrícoles o zones periurbanes sempre i quan hi hagi rodals de bosc o cursos fluvials amb una mínima cobertura vegetal on amagar-se.

En el cas de la roureda d'estudi d'aquest bloc, on tenim un bosc madur envoltat de camps de conreu i alguns petits cursos fluvials que el travessen, no és estrany que hi hagi una bona població de Porcs Senglars, que es deixen veure sovint ja sigui furgant en l'espessor del bosc o ja sigui rondant pels conreus que l'envolten o, fins i tot, acostant-se a les masies i a les cases de pagès de la zona sempre en busca de menjar.

El Porc Senglar és un animal de la família del suids, és a dir, dels porcs, i es troba estretament emparentat amb els porcs domèstics essent de fet una varietat salvatge d'aquests animals. Tot i que és difícil parlar de subespècies autèntiques de Porc Senglar a nivell peninsular, sí que és cert que al nord i al centre de la península ibèrica hi habita una varietat més grossa i amb el pelatge més espès i llarg, anomenada Sus scrofa castilianus; que la varietat del sud peninsular, més petita i amb el pelatge més curt, anomenada Sus scrofa baeticus.

El Senglar el reconeixerem fàcilment pel seu aspecte robust i ferreny, amb el cos més alt que ample, així com pel seu pelatge extremadament espès i d'una coloració marró forta, que pot anar des de tons negrosos fins a tons vermellosos segons l'edat i la regió. La longitud del cap i del cos acostuma a rondar uns 115 centímetres, amb una altura a la creu d'uns 80 centímetres, essent més llargues les extremitats anteriors que les posteriors, cosa que confereix a l'animal un aspecte més aviat geperut, especialment en els mascles, i un pes que pot arribar a superar els 100 quilograms. La cua és curta, d'uns 18 centímetres aproximadament, i acaba amb un floc de pèl a la punta. Les orelles són petites, de forma triangular, molt peludes i sempre dretes.

Però el més característic dels Porcs Senglars és sens dubte el seu cap, acabat de forma apuntada amb un morro mòbil on es troba el nas, proboscidi i gairebé discoïdal, que és l'òrgan més desenvolupat d'aquests animals i que els permet localitzar l'aliment a més de servir-los per furgar a la terra juntament amb els seus desenvolupats ullals. Aquests ullals, sovint anomenats defenses, són els canins, que creixen sobresortint lateralment respecte el morro de l'animal. Els canins inferiors, anomenats navalles, creixen lleugerament arquejats cap amunt i cap enfora, mentre que els canins superiors, anomenats moles o esmoladors, es dobleguen cap amunt i cap endins, quedant paral·lels als primers i cap a sobre del musell. Aquestes defenses constitueixen una arma perillosa a causa de les seves vores afilades formant una mena de tisora que tanca amb gran potència. Els Senglars les utilitzen per aixecar rocs, trencar arrels, furgar el terra així com per acometre o abuixar els seus depredadors o perseguidors. Cal anar en compte amb els verros acorralats pels gossos durant les batudes o amb les truges sorpreses amb els garrins ja que, en sentir-se amenaçats per un o altre motiu, poden atacar amb gran violència.

En el següent vídeo podem veure un mascle de Porc Senglar buscant menjar a la vora del torrent que travessa la roureda:

Una altra característica típica d'aquesta espècie és l'acusat dimorfisme sexual que presenta, consistent en el fet que els mascles són molt més grossos i corpulents que les femelles i presenten també unes majors defenses.

Aquí podem veure novament el mascle del vídeo anterior, si ens hi fixem veurem que es poden apreciar les defenses sobresortint a banda i banda del morro de l'animal, característica més acusada en els mascles que en les femelles:

Abans de veure el Porc Senglar, sovint el que delata la seva presència són els nombrosos rastres que deixa arreu per on passa i que són ben fàcils d'identificar.

Per una banda tenim les seves inconfusibles petjades, consistents en la marca profunda de dues peüngles principals davanteres acompanyades, si el substrat és prou tou, per la marca més lleu de dues peüngles laterals més petites. A la següent fotografia es poden veure les característiques petjades del Porc Senglar, en aquest cas marcant només les peüngles principals sobre el fang.

Per altra banda, un altre indici molt evident de la presència del Porc Senglar són les extensions de terreny furgat i aixecat que denoten la seva incansable recerca de menjar, ja siguin arrels, petits invertebrats, tubercles, fongs o qualsevol altra cosa que pugui complementar la seva dieta omnívora. A la següent fotografia es pot veure un sender de fauna dins el bosc amb el terra ben remenat pels Porcs Senglars.

D'igual manera, a la següent fotografia es poden veure algunes de les arrels desenterrades pel Senglar en la seva incansable recerca d'aliment.

A més de les extensions furgades pels Porcs, un altre dels seus indicis són els anomenats rebolcadors, que acostumen a ser bassals o tolls de petites dimensions amb presència abundant de fang i que aquests animals utilitzen per rebolcar-s'hi i cobrir-se'n per tal de refrescar-se i eliminar els paràsits que habiten en el seu espès pelatge. A la següent imatge es poden veure alguns tolls del torrent que travessa la roureda utilitzats pels Porcs Senglars per rebolcar-se i empastifar-se de fang.

Un altre element delator de la presència dels Porcs Senglars són els anomenats rascadors, que no són més que arbres utilitzats per aquests animals per rascar-se el gruixut pelatge, retirar-se els excessos de fang que s'hi troben adherits i simplement alleugerir la picor provocada pels innumerables paràsits que hi acostumen a viure. Els arbres rascadors els reconeixerem fàcilment perquè els Senglars, utilitzant-los sempre de manera assídua, els deixen bruts de fang, amb els pèls enganxats i amb l'escorça llimada fins arribar fins i tot a arrencar-la de l'arbre. A més dels rascadors, utilitzats per mascles i femelles indistintament, uns altres arbres utilitzats freqüentment pels Senglars són els anomenats esmoladors, que són troncs utilitzats majoritàriament pels mascles a l'hora d'esmolar els seus ullals i aconseguir així que estiguin sempre afilats. A continuació es pot veure un rascador de Porcs Senglars, en aquest cas es tracta d'un arbre jove no molt utilitzat per aquests animals, no obstant, ja es pot apreciar l'escorça desgastada per l'insistent refregar dels Senglars.

Un altre aspecte a vegades no gaire conegut dels Porcs Senglars són els seus jaços. Aquests animals són gregaris i tenen hàbits majoritàriament crepusculars i nocturns, de manera que durant el dia es troben amagats ens els anomenats jaços o jaces, que no són més que refugis enmig de la malesa del bosc on els Senglars s'acomboien aprofitant margeres, torrenteres, esbarzerars, bardisses o arrels d'arbres caiguts, sense arribar a excavar en cap cas veritables caus. Els mascles adults acostumen a ser solitaris, de manera que tenen certa facilitat per trobar aquest tipus d'amagatalls dins l'espessor del bosc. A vegades, un mascle adult o ja vell es pot acompanyar d'un altre mascle més jove, que tradicionalment s'anomena escuder. No obstant, les femelles, les cries i els individus joves viuen formant manades matriarcals que poden arribar a superar la desena d'individus. La manada s'ajaça plegada en amagatalls més grossos escollits per a la femella dominant que fins i tot pot arribar a portar-hi brancada i herba seca per fer-los més confortables. Aquestes manades presenten una estructura força estricta encapçalada per la femella, la seva camada de primer any, és a dir, els garrins, i la seva camada de segon any, és a dir, els vermellons. Els integrants del grup es comuniquen mitjançant grunys i sorolls concrets que els permeten comunicar-se i identificar-se respecte a les altres manades.

A la fotografia següent podem veure la imatge d'un jaç de Porcs Senglars. En aquest cas l'amagatall es troba situat entre el pendent d'un marge i les branques mortes d'un arbre caigut damunt del mateix. En aquesta raconada és on la manada descansa durant el dia, com a màxim efectuant petits moviments entorn d'aquest indret, esperant que decaigui la nit per sortir a buscar menjar.

En el següent vídeo podem veure una femella adulta arrossegant una branca, amb tota probabilitat per portar-la al seu jaç amb l'objectiu de protegir-lo millor o fer-lo més confortable.

En el següent vídeo podem veure, des de la mateixa situació de la càmera, el grup de  juvenils que integra la manada de la truja del vídeo anterior.

També des de la mateixa situació, en el següent vídeo podem veure novament la manada de Senglars al complet, el primer animal que apareix a la imatge és la truja dominant, seguida dels exemplars juvenils que constitueixen el grup.

El Porc Senglar és un animal que presenta unes fases d'edat fàcilment identificables a partir del seu pelatge. Així doncs, al néixer i fins als quatre o cinc mesos d'edat, els garrins els reconeixerem pel pelatge clar barrat amb onze franges longitudinals més fosques.

A la següent fotografia podem veure un garrí de Senglar, a la part inferior esquerra de la imatge, amb les característiques franges fosques al dors:

Entre els cinc i els dotze mesos aproximadament els Senglars muden i el seu pelatge es fa molt més fosc, prenent una coloració marronosa i rogenca. Aquests exemplars s'anomenen doncs vermellons i el seu pèl és ja molt més aspre que el dels garrins, començant-hi a aparèixer les cerres, és a dir, els pèls gruixuts i forts característics del pelatge adult de l'animal.

A la següent fotografia podem veure un vermelló, tot i que la imatge és en blanc i negre és possible apreciar que el pelatge encara no presenta l'aspecte adust dels exemplars adults:

A la següent muda, generalment a partir del dotzè mes d'edat, el pelatge pren ja la coloració marró fosca característica, amb les extremitats, la cua i les orelles de color pràcticament negre.

Al següent vídeo podem veure un Senglar amb el seu pelatge adult:

Una de les característiques més interessants del pelatge dels animals adults és l'anomenat escut, que consisteix en una regió de pèl molt espès i endurit que es troba situada a la part superior dels flancs de l'animal, a la zona que queda entre el cap, el gep i l'inici de les extremitats anteriors. Aquest escut protegeix l'animal dels atacs laterals ocasionats pels depredadors. Si ens hi fixem, el Porc Senglar pràcticament no té coll, ja que el cap queda encaixat a l'inici del tors augmentant així l'aspecte ferreny de l'animal. Aquest fet dificulta enormement la depredació per part d'animals com el llop, que tendeix a atacar el coll de les seves víctimes de manera que, si a aquest fet hi sumem la presència de l'escut i l'ús de les defenses per abuixar qualsevol depredador que se li acosti, podrem entendre que el Senglar sigui una presa difícil de caçar per part dels seus depredadors naturals. Fins i tot en cas de trets d'escopeta disparats a prou distància l'escut pot resultar suficient com per evitar que el projectil penetri en el cos de l'animal.

A part del pelatge, una altra de les característiques més notables dels Senglars són els seus ullals, anomenats defenses, i el seu crani en general. El cap del Senglar és especialment fort i robust i això, juntament amb els seus ullals, fa que sigui capaç de remoure grans quantitats de terra, d'aixecar roques de mida important i, també, d'etzibar envestides amb molta força que poden arribar a provocar ferides importants. A la fotografia següent es pot veure un crani de Senglar on s'aprecia perfectament el front prominent i el musell llarg, en aquest cas sense defenses:

Arribats a aquest punt hem de parlar de les activitats cinegètiques que es desenvolupen entorn del Porc Senglar. Sens dubte aquest és l'animal més caçat de la nostra fauna, i arreu del territori podem trobar colles de caçadors organitzades per àrees geogràfiques que cada any organitzen batudes per mantenir a ratlla les descontrolades poblacions de Senglars.

La caça del Senglar és necessària a causa de la sobrepoblació d'aquest animal als nostres boscos, sobrepoblació ocasionada per la falta de depredadors naturals que controlin les seves poblacions així com per la tendència dels Senglars a acostar-se a entorns humans, on troben aliment amb facilitat i on poden, fins i tot, encreuar-se amb porcs domèstics, cosa que implica un augment molt significatiu del nombre de cries per camada. La sobrepoblació de Senglars implica una pressió excessiva sobre els ecosistemes naturals així com sobre els entorns rurals immediats com poden ser camps de conreu o hortes, que sovint es veuen espoliats per manades de Senglars en la seva incansable recerca d'aliment.

Així doncs, les batudes de Senglars són, ara per ara, una de les poques estratègies més o menys tradicionals amb les que es poden controlar les poblacions d'aquest animal, i val a dir que any rere any s'allarguen més i més els períodes de veda i el nombre d'animals abatuts per a la majoria de colles del país, a causa de l'augment continuat de les poblacions de suids salvatges. Actualment, existeixen estudis que demostren que una població de Senglars sense depredadors i sense una adequada pressió cinegètica pot multiplicar-se per deu en tan sols quatre anys, la qual cosa es tradueix en un important impacte pels ecosistemes naturals on habiten.

En el següent vídeo podem veure un caçador rastrejant un sender de fauna amb els seus gossos. Si ens hi fixem, en aquest mateix punt és per on es passejava la manada de Senglars d'alguns dels vídeos anteriors, amb la qual cosa és fàcil que el caçador tingués sort en la seva cacera.

En el següent muntatge fotogràfic, podem veure un Senglar (a l'esquerra), un gos caçador (al mig) i un Teixó (a la dreta) tots ells passant pel mateix sender de fauna però en moments diferents. Com podem veure el gos rastreja amb facilitat els rastres dels animals salvatges, en aquest cas, però, l'objectiu del gos no és el Teixó, sinó que el que intenta és llevar els Senglars dels seus jaços per posar-los a tir dels seus amos caçadors.

A la roureda d'estudi d'aquest bloc la comunicat de caçadors hi és ben present, i les batudes sovint aconsegueixen abatre un bon nombre de Porcs Senglars.

Parlant amb alguns dels caçadors que freqüenten la zona, es veu que és habitual aconseguir exemplars de pes important, fins i tot superior als 110 quilograms, la qual cosa probablement sigui deguda a l'abundància d'aliment que poden trobar els Senglars entre el bosc i els camps de conreu que l'envolten.

Encara que en molts aspectes el Senglar pugui considerar-se una veritable plaga pels nostres boscos, com podem veure també és un animal ben interessant i, per tant, us haig de dir que si teniu la sort de trobar-vos amb el Porc Senglar el gaudiu i, sobretot, el respecteu!

Les Hepàtiques

Per continuar amb la caracterització d'espècies de la roureda d'estudi d'aquest bloc, l'entrada d'avui tractarà sobre unes plantes discretes i poc vistoses tot i que, com podreu comprovar a continuació, molt interessants.

Per situar-nos una mica, hem de dir que aquestes plantes es troben incloses dins de la divisió de les marcantiòfites, que és un grup de plantes terrestres no vasculars comunament conegudes com a Hepàtiques. Aquesta denominació genèrica d'Hepàtiques, sense concreció de l'espècie, ja ens permet veure que es tracta d'unes plantes poc conegudes per la cultura popular, fins al punt que moltes espècies se les anomena directament pel nom científic, al no haver-hi un nom comú per  anomenar-les més enllà del terme general d'Hepàtiques.

En aquesta entrada tractaré específicament sobre tres espècies d'aquestes Hepàtiques que he trobat de moment a la roureda i que són; la Conocephalum conicum, la Pellia endiviifolia i la Lunularia cruciata.

Abans de començar a parlar de cadascuna de les espècies en qüestió, és important dir que les Hepàtiques van ser amb tota seguretat les primeres plantes en abandonar el medi aquàtic i en començar la conquesta vegetal del medi terrestre. Aquest fet implica dos aspectes que hem de tenir en compte; un és que són una família molt antiga, de la qual n'han evolucionat tota la resta de famílies de vegetals; i l'altre és que majoritàriament les trobarem en indrets humits, generalment molt a prop de l'aigua, degut a la seva elevada dependència de la mateixa.

A la següent fotografia podem veure una petita resclosa a la llera de la riera que travessa la roureda a les parets de la qual hi proliferen algunes espècies d'Hepàtiques:

A la següent fotografia, amb més detall, podem veure l'aspecte que presenten aquestes curioses plantes:

Dins de les hepàtiques es distingeixen aquelles que creixen formant un tal·lus aplanat i sense fulles (Hepàtiques tal·loses), les més primitives del gènere; i les que creixen formant petites fulles aplanades (Hepàtiques folioses), les més modernes del gènere i ja molt similars a les seves parentes les Molses. A l'entrada d'avui tractarem doncs tres espècies d'Hepàtiques tal·loses.

A continuació podem veure les tres espècies d'Hepàtiques que de moment he pogut trobar a la roureda d'estudi d'aquest bloc.

Les dues primeres, la Conocephalum conicum i la Pellia endiviifolia les he localitzat vivint a la mateixa paret de pedra de la resclosa que us he mostrat a la fotografia anterior. La més petita i de color verd fosc és la Pellia endiviifolia (1), mentre que la més grossa i de color verd clar és la Conocephalum conicum (2):

La tercera, la Lunularia cruciata, l'he trobat arrapada en algunes roques margoses a la vora de la mateixa riera, especialment en indrets obacs i amb abundant humitat. També n'he trobat alguna localitat al petit torrent que travessa pel bell mig de la roureda, en aquest cas enganxada en roques a l'interior de la pròpia llera.

Les Hepàtiques són plantes generalment petites, d'uns 2 centímetres d'amplada per uns 10 centímetres de llargada en els casos de mida major. Tot i aquestes petites dimensions, el seu creixement horitzontal els permet estendre's tot arrapant-se per grans superfícies de terra, roca, troncs o qualsevol altre substrat raonablement ferm en el qual hi tinguin una concentració elevada d'humitat.

A la següent fotografia podem veure el creixement dels tal·lus de la Conocephalum conicum. Aquesta Hepàtica la reconeixerem fàcilment per la mida grossa del seu tal·lus, de color verd molt brillant i tacte tou:

Generalment, aquestes Hepàtiques creixen formant una estructura prostrada, aplanada, amb forma de cinta ramificada i amb els extrems arrodonits, anomenada tal·lus, i que constitueix el cos del vegetal. Aquest tal·lus desenvolupa totes les funcions de l'organisme, des de la subjecció a les superfícies a través dels seus rizoides, fins a la realització de la fotosíntesi, passant pel propi creixement i reproducció de la planta.

A la següent fotografia podem veure en detall el creixement de la Conocephalum conicum entorn de la qual també es pot observar la Pellia endiviifolia. Aquesta segona espècie la reconeixerem per tenir un tal·lus de mida petita, de color verd fosc i tacte dur i aspre a causa de les concentracions de calcita que acumula als seus teixits:

El tal·lus creix dicotòmicament, és a dir, que es ramifica en lòbuls els quals, al seu torn, tornaran a ramificar-se a mesura que creixin. Aquests lòbuls són més gruixuts al centre que a les vores i al seu anvers hi són perfectament visibles el reticle cel·lular i els porus del centre de cada càmera aerífera. Aquestes càmeres són unes petites cavitats subepidèrmiques que serveixen a l'Hepàtica per emmagatzemar aigua a mode de reservori hídric. Una altra de les característiques principals d'aquestes espècies d'Hepàtiques tal·loses és el seu aspecte verd, brillant i llustrós. Aquesta brillantor és deguda a que en els tal·lus s'hi troben unes diminutes estructures anomenades cossos oleífers que no són més que petits dipòsits de reserva que acumulen substàncies lipídiques pel creixement de la planta.

Tant les càmeres aeríferes com els cossos oleífers són importants perquè les Hepàtiques pràcticament no tenen sistema reticular, només tenen uns petits rizoides que no es poden considerar arrels, amb la qual cosa totes les reserves es situen en el mateix cos del tal·lus per tal de poder-ne alimentar el manteniment i creixement constant.

A la següent fotografia podem veure el detall dels tal·lus de la Conocephalum conicum, on s'aprecien perfectament els porus i el color brillant de la planta:

Encara que costi una mica de distingir, a la següent fotografia es pot veure clarament la diferència entre els tal·lus de la Conocephalum conicum, grossos, verd clars i amb els porus ben visibles; i els de la Pellia endiviifolia, petits, foscos i sense els porus visibles:

De la mateixa manera, a la següent fotografia podem veure el detall dels tal·lus de la Lunularia cruciata on també poden apreciar-se els porus i l'aspecte general brillant de la planta. Aquesta Hepàtica la reconeixerem fàcilment ja que els tal·lus, de mida mitjana, acostumen a acabar amb dos lòbuls ondulats de color verd clar i tacte tou:

A la següent fotografia, feta amb més detall, podem apreciar perfectament l'aspecte del tal·lus bilobulat de la Lunularia cruciata, amb els característics conceptacles en forma de mitja lluna que li donen nom i la funció dels quals explicarem a continuació.

Les Hepàtiques tenen un cicle vital format per dues formes: la gametòfita, que és la forma dominant que conforma el cos de la planta; i l'esporòfita, que és la forma reduïda i que viu depenent del gametòfit.

El gametòfit doncs és el tal·lus de l'Hepàtica tal i com el veiem a simple vista, aquesta part de la planta és haploide i, per tant, conté només la meitat de l'informació genètica de l'espècie. El tal·lus, per reproducció asexual, forma unes estructures anomenades conceptacles, amb forma circular o de mitja lluna depenent de l'espècie, on es desenvolupen els gàmetes masculins i femenins que donaran lloc a la part esporòfita de la planta.

L'esporòfit, que és diploide i conté l'informació genètica completa de l'espècie, es troba conformat pel propàgul i es desenvolupa en els conceptacles del tal·lus. Els propàguls són doncs estructures que contenen les espores de l'espècie i que poden desprendre's per afavorir la dispersió de l'Hepàtica durant un curt espai de temps, ja que es marceixen poc després de la seva esporulació.

En el cas de la Conocephalum conicum i de la Pellia endiviifolia, els conceptacles formats pel gametòfit són circulars i, una vegada fecundats pels gàmetes de cadascun d'ells, s'hi desenvolupa un esporòfit en forma de pedicel amb una càpsula al capdamunt de forma cònica, en el cas de la Conocephalum conicum; o de forma circular, en el cas de la Pellia endiviifolia.

A la següent fotografia es poden apreciar els conceptacles circulars i de color marronós, indicats amb un cercle vermell, de la Conocephalum conicum (no apareixen a la imatge els pedicels a l'extrem dels quals es troben els propàguls):

En el cas de la Lunularia cruciata, els conceptacles formats pel gametòfit tenen forma de mitja lluna i, una vegada fecundats els gàmetes de cadascun d'ells, s'hi desenvolupen uns petits esporòfits de forma arrodonida que esdevindran els propàguls de la planta.

A la següent fotografia es poden apreciar, indicats amb un cercle vermell, els conceptacles amb forma de mitja lluna i els petits propàguls arrodonits i verds al seu interior típics de la Lunularia cruciata:

A la roureda d'estudi d'aquest bloc he localitzat doncs aquestes espècies d'Hepàtiques en indrets humits propers a la riera que alimenta el pantà que hi ha a una part del bosc així com en el petit torrent que el travessa. La Conocephalum conicum i la Pellia endiviifolia les he trobat en tots els casos com a espècies associades que ocupen els mateixos indrets, consistents en parets de pedra per les quals regalima aigua tals com petites rescloses de la riera, la mateixa presa del pantà alimentat pel curs d'aigua, entre d'altres indrets similars. Per altra banda, la Lunularia cruciata l'he trobat tant a la riera que alimenta el pantà com al torrent més petit que travessa el bosc, generalment creixent damunt de pedres o raconades situades a dins o molt a prop de les lleres dels mencionats cursos d'aigua.

Com podeu veure doncs, les Hepàtiques són unes plantes ben discretes i, acceptem-ho, poc vistoses per a la majoria de caminants del bosc. No obstant, també són unes plantes prou interessants i és per això que us haig de dir que, si teniu la sort de trobar-vos amb alguna d'aquestes Hepàtiques les gaudiu i, sobretot, les respecteu!

Estratègies de termoregulació de la Serp d'Esculapi (Zamenis longissimus)

La primera espècie que vaig presentar en aquest bloc va ser la Serp d'Esculapi (Zamenis longissimus), i és que aquest és un dels animals més interessants que he trobat fins ara a la roureda d'estudi d'aquest bloc. La Serp d'Esculapi és una espècie d'hàbits totalment forestals que necessita viure en boscos densos, frescos i amb una bona estructura en tots els estrats: herbaci, arbustiu i arbori. Aquest fet fa que sigui una espècie que no és molt freqüent a l'interior de la Plana de Vic, una plana eminentment agrícola on queden relativament pocs boscos que compleixin amb aquestes característiques.

A la següent fotografia es pot veure una visió general de la roureda on podem apreciar l'exuberància dels diferents estrats forestals; les herbes, les mates, els arbusts i els arbres:

La majoria de la gent associa els rèptils amb els ambients secs, oberts, pedregosos i càlids. Aquesta associació és totalment lògica, ja que en la majoria dels casos les densitats més elevades d'aquests animals les podem trobar en ecosistemes que compleixen amb aquestes condicions. No obstant això, hi ha rèptils adaptats a viure en indrets forestals, que defugen els espais oberts i que els agrada amagar-se entre la malesa i enfilar-se als arbres, aquest és el cas de la impressionant Serp d'Esculapi. Però com s'ho fa aquesta serp per poder termoregular-se en un indret on el que més abunda és l'ombra? Aquesta és la pregunta que intentarem respondre en aquesta entrada.

La termoregulació és la capacitat que tenen els animals de mantenir la seva temperatura corporal dins d'uns límits vitals que els hi permeten el seu desenvolupament normal. Si aquesta regulació de la temperatura l'efectua el propi organisme de l'animal parlarem d'espècies homeotermes, com poden ser els mamífers o les aus; per contra, si aquesta regulació de la temperatura no la pot efectuar el propi organisme de l'animal i aquest necessita buscar la calor o la frescor per regular la temperatura del seu cos, llavors parlarem d'espècies poiquilotermes, com poden ser els peixos, els amfibis o els rèptils.

Així doncs les serps, com tots els rèptils, són animals poiquiloterms, és a dir, que la seva temperatura corporal és variable en funció de la temperatura ambiental. Aquest fet fa que aquests animals no siguin pròpiament de sang freda, com s'acostuma a dir popularment, sinó que el més correcte seria dir que la seva sang té una temperatura variable en funció de l'ambient i és l'animal, amb el seu comportament tot posant-se al sol o a l'ombra, el que ha de mantenir-la dins uns límits apropiats pel seu desenvolupament.

En el cas de la Serp d'Esculapi la seva temperatura ideal es troba entorn dels 25ºC, la qual cosa indica que és una serp d'ambients temperats, ni molt càlids ni molt freds. Aquesta temperatura ideal és la que la serp ha d'intentar mantenir per tal de poder desenvolupar les seves activitats de manera normal. Evidentment, la serp té uns marges tèrmics de tolerància que li permetran continuar activa encara que no estigui exactament a aquesta temperatura, però per naturalesa ella tendirà a buscar el sol o l'ombra, depenent del cas, per estar al màxim de a prop d'aquest valor òptim.

A la següent fotografia podem veure una Serp d'Esculapi prenent el sol mig enrotllada entre unes pedres escalfades pel sol. Aprofitem aquesta posició de l'animal per fixa-nos amb alguns detalls de la seva anatomia. Per exemple, la coloració més marronosa de la part central del cos, amb petites taquetes blanquinoses a les vores de els escames, i la coloració més clara de la part del coll i del cap de l'animal:

A la següent fotografia podem veure amb detall el cap de la Serp d'Esculapi. Es pot apreciar perfectament la pupil·la arrodonida característica de les colobres. També es poden veure les dues marques de coloració més clara que presenta aquesta serp a la part posterior del cap, a banda i banda del coll, com una mena de collar grogós que es desdibuixa a la part del clatell.

Per últim, a la següent fotografia podem apreciar les escames ventrals d'aquesta serp. Si ens hi fixem veurem que es tracta d'escames molt grosses, com bandes que van d'un cantó a l'altre del cos. Aquestes escames es troben encavallades com si es tractés de les teules d'una teulada i aquesta disposició és la que permet a les serps reptar per terra assolint velocitats notables així com arrapar-se a les superfícies i, en el cas de la Serp d'Esculapi, enfilar-se als arbres o a les roques amb molta facilitat.

Com dèiem, els rèptils han de prendre el sol per escalfar-se, però també han de posar-se a l'ombra per refredar-se, ja que podrien morir igualment per massa fred que per massa calor. El cos manté doncs la temperatura a partir de petits desplaçaments estratègics entre el sol i l'ombra depenent de les necessitats tèrmiques de cada moment, això és la termoregulació dels rèptils i presenta, per cert, una alta eficiència energètica que els permet tenir un metabolisme més lent, haver de menjar menys, haver de moure's menys i, en resum, reduir el seu desgast físic i augmentar notablement la seva longevitat respecte a les espècies homeotermes.

A la següent fotografia podem veure una Serp d'Esculapi estirada amb el cos ondulat a la vora d'un dels camins que travessa la roureda. La manera de parar-se, estirada i amb el cos una mica ondulat entre el sol i l'ombra, és típica d'aquesta espècie. El que fan és parar-se en algun lloc on els raigs de sol entrin fins al terra del bosc i allà estirar-se amb el cos lleugerament ondulat, amb l'objectiu de termoregular-se d'una manera homogènia, és a dir, sense deixar parts massa al sol i d'altres massa a l'ombra.

A la següent fotografia podem veure amb detall com el sol i l'ombra es reparteixen de manera homogènia sobre el cos de l'animal.

En el cas que ens ocupa, la Serp d'Esculapi porta a terme diverses estratègies per poder-se termoregular adequadament. Dins l'espessor del bosc, on hi predomina la penombra, hi ha dues bones opcions per poder prendre el sol:

• Una és enfilar-se a algun lloc elevat on res hi faci ombra, aquest és un dels motius pels quals aquesta serp té hàbits arborícoles. Si enfilar-se a un arbre ja pot ser una bona manera per insolar-se, enfilar-se a una construcció de pedra, on a més aquesta s'escalfa amb el sol i transmet la calor directament al cos de l'animal, encara és una millor opció.

• Una altra és parar-se a una clariana, al límit del bosc o a la vora d'un camí, on la vegetació deixi entrar els raigs de sol fins al terra del bosc i l'animal pugui estirar-se tranquil·lament per esperar que la seva temperatura augmenti.

Com podeu veure, la Serp d'Esculapi és un ofidi tranquil i gens agressiu, tampoc és verinós de manera que mata les seves preses, especialment petits rosegadors i ocells, mitjançant la tècnica de la constricció. Primer s'acosta lentament a la seva presa, tot seguit s'hi llença veloç i l'atrapa amb les mandíbules mentre enrotlla ràpidament el seu cos llarg i robust entorn de la víctima, que morirà ofegada a causa de la pressió exercida pels anells del cos de la serp.

Ja veieu que es tracta d'un animal veritablement interessant i totalment inofensiu per l'home, és per això que, com sempre, us haig de dir que si mai teniu la sort de trobar-vos amb la Serp d'Esculapi la gaudiu i, sobretot, la respecteu!

Missió de fototrampeig del dia 07/06/2016 al dia 22/06/2016

Tal com ja us vaig avançar en l'entrada anterior, en aquesta ocasió us parlaré del resum i l'anàlisi de les fotografies obtingudes en la segona part de la missió de fototrampeig que vaig dur a terme al gorg principal del torrent que travessa la roureda d'estudi d'aquest bloc.

Aquesta segona part de la missió de fototrampeig la vaig realitzar entre el 07 i el 22 de juny de l'any 2016, just una setmana després de la primera part, que va ser del dia 26 de maig al 03 de juny del 2016. Les característiques de l'indret on vaig col·locar la càmera ja les vaig comentar en l'entrada referent a la primera part de la missió, i l'objectiu, com també ja vaig explicar, consistia bàsicament en poder fotografiar tots els animals que acudissin a abeurar-se al toll o gorg principal que hi ha al torrent que travessa el bosc. Així doncs, tot seguit us mostro els diferents animals que vaig poder-hi observar.

A continuació us detallo, per dia i hora, les diferents operacions i fotografies realitzades en aquesta missió de fototrampeig.

Dia 07/06/2016 a les 17:00 hores aproximadament. Col·loco i activo la càmera en el lloc indicat.

Dia 09/06/2016 a les 08:00:31 hores. Un Gaig (Garrulus glandarius) es para just a la vora del gorg. El Gaig és un ocell de la família dels còrvids, de mida mitjana, força robust i típic d'ambients forestals. Com la majoria dels còrvids, el Gaig té la tendència de recollir fruits del bosc (aglans, avellanes, nous, entre d'altres) i volar amb ells fins a un arbre on solen amagar-los dins d'algun forat o escletxa de l'escorça, a mode de rebost. Són ocells astuts i tímids, tot i que són fàcils de veure a causa dels seus hàbits diürns i a causa que acostumen a anar en parella o en petits grups. Un dels aspectes més característics d'aquest ocell és el seu cant, un crit estrident que ressona per tot el bosc i que emet tan bon punt detecta qualsevol tipus de perill. Així doncs, els Gaigs són autèntics sentinelles del bosc, que avisaran amb el seu crit de qualsevol suposada amenaça que puguin detectar en els seu territori, com pot ser la presència d'un humà, d'un rapinyaire, d'una serp, d'un depredador, entre d'altres.

Dia 09706/2016 a les 08:22:24 hores. Un Conill (Oryctolagus cuniculus), probablement el mateix que ja vam fotografiar a la primera part d'aquesta missió, acudeix al gorg per beure aigua.

Dia 09/06/2016 a les 13:47:20 hores. Les incansables Merles (Turdus merula) segueixen buscant aliment a la vora de l'aigua i en els troncs morts que hi ha caiguts vora la llera del torrent. La fusta morta és un recurs molt important pels animals del bosc, especialment pels insectívors, ja que de la seva matèria orgànica en descomposició se n'alimenten una multitud de larves d'invertebrats.

Dia 09/06/2016 a les 14:53:58 hores. Encara que a primer cop d'ull costa de veure, en aquesta fotografia apareix la Guineu adulta de la cua pelada (Vulpes vulpes). En la primera part d'aquesta missió de fototrampeig ja varem mencionar el fet curiós que aquest exemplar es mou pel bosc a plena llum del dia i en hores poc habituals per una espècie esquiva i generalment nocturna com és el cas de la Guilla. Especulàvem amb el fet que aquest exemplar pogués tenir algun amagatall proper que fes que pogués moure's a plena llum del dia sense haver de témer l'encontre amb algun humà o amb algun gos. En aquesta fotografia potser podem esclarir el dubte, ja que podem veure la Guilla esmunyint-se per un dels forats de la paret de pedra que queda just sobre el gorg. Probablement no hi tingui un cau pròpiament dit, sinó només un amagatall des d'on passar desapercebuda i des d'on poder assaltar les seves preses quan aquestes estan desprevingudes bevent aigua al torrent.

Dia 09/06/2016 a les 20:22:22 hores. Una de les Guineus joves acudeix al gorg per abeurar-se.

Dia 10/06/2016 a les 20:45:24 hores. El dia següent, de nou una de les Guineus joves s'acosta a l'aigua. Sens dubte aquest indret els agrada, segurament pel fet de ser un lloc ideal on, a més d'aigua, poden intentar caçar algun dels animals que, com les mateixes Guilles, s'acosta al gorg per beure aigua.

Dia 11/06/2016 a les 05:04:06 hores. El dia següent, novament les dues Guineus joves segueixen explorant el torrent del bosc, als marges del qual, segurament, hi tenen excavada la guillotera.

Dia 11/06/2016 a les 10:15:22 hores. El Conill, aquest cop a ple dia, acudeix al gorg per beure aigua. És interessant veure la successió d'animals que van i tornen al gorg sobretot si tenim en compte que amb aquestes anades i vingudes la probabilitat de trobar-s'hi és relativament elevada.

Dia 12/06/2016 a les 04:49:21 hores. Un altre cop una de les Guineus subadultes continua rondant prop del toll. Com podem veure pels seus comportaments, aquests exemplars joves sí que són totalment nocturns, cosa habitual en l'espècie.

Dia 12/06/2016 a les 15:16:27 hores. Un Tudó (Columba palumbus) s'acosta vora l'aigua per beure i atrapar algun invertebrat que pugui complementar la seva dieta. Com ja varem apuntar en l'entrada dedicada a la primera part d'aquesta missió, és molt probable que els Tudons tinguin el niu en els grossos roures que creixen prop del torrent.

Dia 12/06/2016 a les 15:43:38 hores. El Gaig, aquest cop a ple dia, es para damunt el tronc caigut que queda damunt del gorg. En aquesta fotografia es poden apreciar millor els bonics colors d'aquest còrvid boscà.

Dia 12/06/2016 a les 18:39:15 hores. De nou un Tudó s'acosta a l'aigua. Aquests ocells, de mida relativament grossa, són una bona presa per a molts depredadors, ja que la seva mateixa talla i el seu pes els dificulten emprendre el vol amb rapidesa si es veuen sorpresos per algun carnívor o per algun rapinyaire.

Dia 13/06/2016 a les 07:45:52 hores. Apareix un Tord (Turdus philomelos), un dels ocells típics dels ambients boscans que, com molts d'altres ocells, acudeix vora l'aigua per beure i per buscar insectes amb els que poder omplir els paps dels seus polls.

Dia 13/06/2016 a les 08:32:12 hores. De nou apareix el Conill que, com podem veure, també és un dels animals que amb freqüència s'acosta al gorg. Si ens hi fixem, podem observar que hi acudeix pràcticament cada dia a beure aigua.

Dia 13/06/2016 a les 23:55:27 hores. Un Porc Senglar adult (Sus scrofa) s'acosta al gorg per poder beure aigua i rebolcar-se una mica al fang. Si ens fixem amb el seu pelatge podrem observar com es veuen les marques de l'aigua i el fang enganxat al pèl, cosa que significa que l'animal es banya amb freqüència per a refrescar-se i per eliminar els paràsits que proliferen a la seva pell.

Dia 14/06/2016 a les 08:43:56 hores. Les dues Guilles subadultes continuen pul·lulant prop del gorg. Pel que sembla a aquests dos exemplars els agrada anar junts a buscar menjar i aigua tot explorant el territori del bosc.

Dia 14/06/2016 a les 09:05:19 hores. Una hora més tard, una de les Guineus joves continua rondant prop del gorg. Sembla clar que el cau deu quedar a prop d'aquest indret, a jutjar per la freqüència amb la que aquests animals són fotografiats per la càmera.

Dia 14/06/2016 a les 12:54:32 hores. Una Merla es para damunt del tronc de l'arbre caigut sobre el gorg. A mitjans de juny agambar els polls és una tasca que requereix bona part de les energies dels adults a l'hora de buscar menjar.

Dia 14/06/2016 a les 18:48:52 hores. També els Tudons han d'alimentar els seus polls, i també acudeixen prop de l'aigua per poder trobar-hi brots tendres i invertebrats que complementin la seva dieta.

Dia 14/06/2016 a les 18:59:25 hores. De nou un Tord acudeix vora el toll. Aquest ocell és molt semblant a la Merla pel que fa als seus hàbits i forma de vida, no obstant, el seu plomatge és bru al dors i blanquinós esquitxat de taques marrons al pit, a diferència de la Merla, que té tota ella un color negre homogeni.

Dia 15/06/2016 a les 00:56:51 hores. Les Guilles joves continuen prospectant el territori, si cap amb més freqüència encara de com portaven fent-ho en els dies passats.

Dia 15/06/2016 a les 05:38:53 hores. De nou les Guilles joves que, com podem veure, semblen inquietes en el seu territori.

Dia 16/06/2016 a les 08:43:10 hores. Les Guilles subadultes segueixen apareixent a les fotografies de la càmera. Com ja hem mencionat, en aquesta missió de fototrampeig mostro totes les aparicions que les diferents espècies fan al gorg del torrent, així doncs queda clar que les Guineus joves es mostren especialment actives als entorns del mateix, ja que apareixen amb molta més assiduïtat que la resta d'animals capturats per la càmera.

Dia 16/06/2016 a les 19:11:51 hores. De nou el Tudó es passeja vora el gorg. La mida d'aquest ocell i la seva elevada adaptabilitat ha fet que les seves poblacions hagin anat a l'alça al llarg dels darrers anys, cosa que ha fet també que a dia d'avui sigui relativament freqüent veure'l no només al bosc, sinó també prop de nuclis urbans o ciutats, com és el cas de Vic. El Tudó és una presa que apareix sovint a la dieta de molts rapinyaires, tant diürns com nocturns, i això fa que sigui un recurs tròfic important dins l'ecosistema.

Dia 17/06/2016 a les 05:38:27 hores. De nou les dues Guilles joves inspeccionen la seva zona de jocs i de caça. Durant les primeres etapes de la vida, les Guineus aprenen les tècniques de caça a partir del que des del punt de vista dels humans ens poden semblar jocs i que, en realitat, són entrenaments de les seves habilitats com a depredadors.

Dia 18/06/2016 a les 10:01:43 hores. Novament el Conill s'acosta a l'aigua per abeurar-se. Com ja hem apuntat, acudeix pràcticament cada dia un cop a beure aigua al gorg que, per cert, com es pot veure a la fotografia ja comença a presentar un nivell força baix.

Dia 19/06/2016 a les 13:16:00 hores. Una Merla es para en el tronc caigut que hi ha sobre el gorg. En aquesta fotografia es pot apreciar perfectament com el nivell de l'aigua ha pujat significativament respecte el nivell de les fotografies anteriors. L'aspecte de l'aigua és tèrbol i sense presència de fullaraca a la superfície, tot plegat és degut a una tempesta d'estiu que va caure a la tarda del dia 18 de juny de 2016 i que va descarregar aproximadament 20 litres per metre quadrat, cosa que va permetre que el torrent del bosc es revingués durant alguns dies.

Dia 19/06/2016 a les 20:27:40 hores. De nou el Conill acudeix al gorg. Deixant de banda la presència de l'animal, cal remarcar el ràpid descens del nivell de l'aigua que es pot apreciar a les vores del gorg així com en el tronc caigut damunt del mateix. Segons es pot veure, entre les 13:00 hores i les 20:00 hores el nivell va descendir uns 5 centímetres com a mínim, segurament a causa de la calor i de la necessitat hídrica de les plantes que creixen prop de la llera del torrent.

Dia 21/06/2016 a les 04:31:21 hores. Des del dia 17 de juny que cap de les dues Guineus havia aparegut prop del gorg. Sembla clar que la ploguda del dia 18 de juny va permetre als animals allunyar-se de l'aigua, pel fet de disposar de més punts d'abeurament dins del bosc, i això va permetre als animals rondar per altres verals sense haver d'acudir periòdicament a l'aigua d'aquest toll.

Dia 22/06/2016 a les 10:02:47 hores. De nou un Tudó es para prop del gorg. Si ens fixem en el nivell de l'aigua, podrem veure que aquest ha descendit ben bé uns 25 centímetres des de la ploguda del dia 18 de juny a la tarda, cosa que denota la forta evapotranspiració del bosc durant els mesos d'estiu.

Aquestes han sigut doncs totes les fotografies de tots els animals que al llarg d'aquests dies van acudir al gorg del torrent de la roureda. Si ens fixem en la distribució de les captures fotogràfiques, tant en aquesta entrada com en l'anterior, ja que ambdues formen part d'una mateixa missió de fototrampeig, veurem que aquestes augmenten progressivament amb el temps fins arribar al dia 18 de juny del 2016, dia en que es va produir un ruixat important. Això és degut al fet que, mentre no plovia, els animals havien d'anar amb major freqüència al gorg per trobar aigua disponible per abeurar-se, per contra, una vegada es va haver produït la ploguda i el torrent va tornar a portar aigua i es van omplir altres petits tolls del seu curs, la presència d'animals en aquest gorg principal va disminuir lleugerament, ja que no tots ells havien d'acudir al mateix indret per poder trobar aigua.

Les relacions entre els animals del bosc són sempre molt interessants d'estudiar, i amb aquesta llarga missió de fototrampeig, dividida en dues parts, he intentat mostrar algunes de les interaccions que es donen entre animals d'igual i diferent espècie que comparteixen un mateix ecosistema.

Com sempre us dic, si teniu la sort de trobar-vos amb qualssevol d'aquests animals us haig de dir que els gaudiu i que, sobretot, els respecteu!